BARCELONACada Consell Europeu deixa una nova ferida entre els líders de la Unió. Cada dia que s'allarga, la crisi esquerda una mica més l'abisme que s'ha obert entre els països que han superat l'amenaça de la recessió i els que lluiten encara contra la incertesa dels mercats i els seus propis fantasmes pels anys de mala gestió.
Aquesta Unió Europea és d'abast gairebé continental. Ha crescut fins a les portes de Rússia i s'ha obert a cultures i tradicions polítiques i econòmiques diferents. Ara aquest creixement indigest li passa factura. Els caps d'estat i de govern fa un any i mig que estan sota l'emergència d'aturar una crisi que amenaça d'arrossegar tota la unió monetària. I en cada capítol d'aquest drama s'han aprovat nous compromisos que obligaran els països de l'euro a coordinar molt millor la seva política econòmica i que atorgaran a la Comissió Europea una capacitat de control i sanció que no havia tingut mai fins ara.
L'Europa de l'euro aposta per més integració. La resta de socis que s'ho miren des de fora temen quedar-se al marge d'aquest nou nucli dur que les circumstàncies han obligat a reforçar.
Més Europa
El primer ministre holandès, el liberal Mark Rutte, va assegurar dijous que la resposta a aquesta crisi és "més Europa". ¿Per què un dels líders que més ha criticat la mala gestió dels països del sud, que ha reclamat renacionalitzar polítiques i que vol limitar al màxim el pressupost comunitari defensa ara més integració europea? Alguna cosa ha començat a canviar. Tant com ha canviat el discurs de la cancellera Angela Merkel, que hores abans de la cimera de Brussel·les defensava davant el Bundestag que "el que és bo per a Europa, és bo per a Alemanya". Els països forts de l'eurozona han decidit apostar per la unió monetària. La clau és que, a partir d'ara, serà una unió que ells -i només ells- dissenyaran i controlaran.
Si el futur és més Europa, també serà més Alemanya. Berlín defensa una reforma del Tractat de Lisboa -amb tot el que comporta obrir un nou procés de negociació i ratificació que perfectament es podria acabar girant en contra- per imposar unes noves condicions draconianes per als països de l'euro. Aquells que les compleixin seguiran a la unió monetària. Els que no, en quedaran fora. Aquesta situació podria acabar amb la divisió de l'euro?
Fora de la moneda única també hi ha moviment. El Regne Unit acaba de viure una revolta tory per imposar un referèndum sobre la pertinença dels britànics a la UE. Els que somiaven amb una Unió a la qual tothom voldria entrar, no van creure mai necessari establir mecanismes per si algú en volia sortir. I la casa gran s'ha omplert de forces euroescèptiques que la qüestionen des de dins. ¿La UE podria perdre algun soci en els pròxims anys?
L'ARA ha volgut plantejar a diversos experts quins seran els escenaris de futur d'aquesta UE. ¿Com és la Unió que es redibuixa a partir de les ferides d'aquesta crisi?
Víctor Pou
Professor de l’IESE i la UIC
Es pot trencar la Unió Europea?
No es trenca, evoluciona. La gran pregunta és com. Els optimistes diuen que aquesta crisi serà un motiu per fer el salt endavant. Jo m’apunto, en canvi, a l’opinió pessimista o realista. Costarà molt d’arribar a una unió fiscal. Com a molt ens acostarem a un control més ampli sobre els estats perquè millori la governança europea. Però la unió política és molt llunyana. La crisi ha posat en evidència que hi ha un grup de països –Alemanya, Finlàndia, Holanda, Àustria, fins i tot Estònia– que si volguessin podrien volar sols. Però això significaria trencar la zona euro i si no passa és perquè Alemanya no vol. Alemanya vol seguir jugant la carta europea i França ha de seguir molt lligada a Berlín. Són la parella essencial. Aquesta no és una crisi de l’euro, que continua sent una moneda forta. És només una crisi dels països que no han fet els deures en qüestió de deute.
O sigui que la UE seguirà eternament dividida?
Sí, si no és que passen grans esdeveniments que obliguin Europa a una forta sacsejada.
La crisi del deute sobirà no és una sacsejada prou?
És forta i important perquè ha posat cada país al lloc que li corresponia, però no és prou decisiva per impulsar realment el procés cap a una unió política. No hi ha avenços en la política exterior europea. ¿Algú veu França disposada a renunciar al seu poder sobre l’arma nuclear per compartir-lo?, ¿o els membres europeus del Consell de Seguretat de l’ONU renunciant al seu seient en favor d’un únic seient per a la UE? Algú creu que Alemanya ja està preparada per liderar de veritat?
I veu el Regne Unit fora de la UE?
Si convoquessin un referèndum guanyaria el no i haurien de sortir de la Unió. Saben que no els convé. Però sempre es mantindran dos passos enrere. Són al carro per frenar-lo i el 2020 seguiran fent el mateix.
Què seria una gran sacsejada?
Un xoc geopolític fort amb la Xina, per exemple. Una guerra entre Rússia i algun país veí. Davant d’una amenaça exterior, Alemanya es podria veure temptada de dominar finalment Europa. França podria acceptar compartir el seu arsenal atòmic amb Berlín. Però si no passa res gros, cada cop serem més irrellevants.
José Ignacio Torreblanca
Professor de Ciència Política i investigador en temes europeus
Hi pot haver un euro del nord i un del sud?
Això no seria una Europa a dues velocitats, serien dues Europes diferents. No ho veig factible. És com si el Regne Unit organitzés un referèndum i guanyés el no. Si sortís de la UE i creés una nova zona de cooperació econòmica, com ara l’EFTA, això també implicaria dues Europes.
No hi ha risc de fractura a la UE?
No. Hi pot haver canvis en els equilibris actuals. Per exemple, si s’expulsés algú de l’euro, o més factible encara, si es fa una reforma del Tractat de Lisboa i algun país de l’actual unió monetària en queda fora, bé perquè no compleix els nous criteris tan exigents, bé perquè decideix voluntàriament que no vol formar part d’aquest nou euro. En qualsevol cas, la unió monetària continuaria sent la línia divisòria.
Es podrà expulsar algú de l’euro?
La proposta que Angela Merkel té sobre la taula per reformar el Tractat preveu condicions molt exigents, amb noves mesures d’austeritat, disciplina, mecanismes de sanció automàtics. Però jo no crec que amb això aconsegueixin fer fora alguns dels països que segurament ells voldrien expulsar en aquests moments.
La UE sortirà reforçada políticament d’aquesta crisi?
Si ens guiem per les propostes que ha fet la CDU, el partit de Merkel, per reformar el Tractat de Lisboa, ho veig difícil. Ells només aposten per mesures de control econòmic i fiscal. L’única concessió política que fan és que el president de la Comissió s’esculli per sufragi universal. La resta és tot molt punitiu. Sense cap reorganització política. Fins i tot proposen prendre a la Comissió Europea la seva capacitat d’iniciativa legislativa perquè la comparteixi amb el Parlament i amb el Consell. I demanen augmentar el nombre d’eurodiputats per Alemanya. Tot plegat, més poder per als estats i més poder per a Alemanya.
Renegociar un tractat així no pot acabar malament?
Aquí sí que hi veig un perill. L’experiència demostra que el més difícil no és modificar el Tractat sinó que després el ratifiquin els 27 Parlaments o allà on calgui un referèndum. I ara encara serà més difícil perquè tenim molts partits xenòfobs que, malgrat que tenen poca representació, condicionen molts Parlaments, com el d’Holanda i Txèquia.
Francesc Granell
Catedràtic d’Organització Econòmica Internacional (UB)
Com serà la UE del 2020?
Europa no té més remei que assumir que ha d’estar més integrada davant l’emergència de la Xina i altres potències. A principis del segle XX, Europa tenia el 20% de la població mundial i ara no arriba al 10%. I el nivell de PIB no ha parat de perdre pes mundial. El futur és reforçar la integració, cada país per separat està condemnat a la irrellevància internacional.
I com s’hi arriba?
Ara ja hi ha una Europa que va a diverses velocitats, cosa que no ens permet parlar d’una Europa unitària. Però crec que és millor tenir aquesta Europa a dues velocitats que no pas seguir en la ficció de voler anar tots junts. La UE, per raons polítiques, s’ha estès tant que avui està molt diluïda. Al final li haurem de donar la raó al general De Gaulle quan deia que el Regne Unit no hauria d’haver entrat mai a la comunitat.
Aquestes divisions aniran a més?
La UE no ha arribat a ser mai un grup unitari. Avui hi ha 10 països fora de l’euro i 17 a dins. Monetàriament aquesta Europa ja està dividida en dos. També està dividida entre països que volen augmentar el pressupost comunitari i els que exigeixen més contenció. I quan Alemanya no volia envair Líbia i França, en canvi, sí.
Piotr Kaczynski
Investigador del Centre for European Policy Studies de Brussel·les
Serà una Europa a dues velocitats?
A moltes velocitats, i ja està en marxa. Els països partidaris de més unió política fa 30 anys que estan sota el fre del Regne Unit i d’altres. Ara ja no hi ha excuses. S’estan creant grups molt diferenciats: els pioners que avancen cap a més integració (França, Alemanya i el Benelux), els que voldrien ser-hi i s’esforçaran per aconseguir-ho (Itàlia, Espanya, Portugal, i potser Àustria, Finlàndia i Estònia), els que preferiran esperar i veure què passa –perquè ara estan fora de l’euro– (Dinamarca, Suècia, Polònia i Lituània), els que no voldran mai formar part d’un nucli dur (el Regne Unit, Txèquia i Hongria) i els que en aquests moments no tenen cap possibilitat (Bulgària, Romania i Grècia). Estic convençut que els britànics ja no seran mai més un fre per a francesos i alemanys.
La UE té marxa enrere?
No, tot i que, si el populisme continua fort i els britànics i els txecs acaben organitzant un referèndum, hi haurà un risc real que acabin marxant-ne. En qualsevol cas, la UE no es trencarà.
El futur, doncs, és més integració?
Sí, amb noves institucions supragovernamentals i més poder per a la Comissió, el Parlament i el Tribunal de Justícia.
