Enviat especial a BilbaoEls bertsolari, els improvisadors de versos bascos, comencen a pensar pel final les estrofes que cantaran. Això és el que han fet durant molt de temps algunes víctimes d'ETA: rumiar què farien quan s'acabés la violència. Ara que el somni s'ha fet realitat és l'hora de tornar al punt de partida i provar de refer la convivència al carrer.
Quan dijous va saltar la notícia, Rosa Rodero va mirar la fotografia del seu marit, el sargent de l'Ertzaintza Joseba Goikoetxea, assassinat a prop de casa el novembre del 1993 davant la mirada del seu fill, que aleshores tenia 16 anys: "Carinyo, ho hem aconseguit", li va dir emocionada. Quan ho recorda, els ulls se li tornen a omplir de llàgrimes. Ara el noi forma part de la policia autonòmica i està esperant el primer fill: "Saps la il·lusió que em fa que el meu nét pugui viure en un país en pau?", exclama. Per això, creu que ha arribat el moment que tothom s'arremangui i es posi a treballar "pel diàleg". "Cada part haurà de cedir" perquè "hi ha una llarga reconciliació en la qual hi haurà gent que no estarà preparada, però no hi ha més remei". Ella predica amb l'exemple. El 20 de novembre de l'any passat va assistir a un homenatge a Santiago Brouard, conegut pediatre de Bilbao, polític de l'esquerra abertzale i assassinat pels GAL el 1984. Per què hi va anar? Perquè el respectava com a metge i com a polític: "Si no l'haguessin matat, potser faria anys que tindríem la pau", afegeix.
Víctimes nacionalistes
A l'acte en memòria de Brouard hi va anar discretament -"no volíem molestar"- amb la seva amiga Cristina Sagarzazu, vídua de l'ertzaina Montxo Doral, militant del PNB i assassinat per ETA el 1996 amb una bomba adossada al vehicle. La presència de les dues víctimes del terrorisme en aquell acte no va passar desapercebuda i va generar un gran rebombori mediàtic.
Totes dues són molt crítiques amb el paper polititzat que, a parer seu, tenen les associacions de víctimes més conegudes i afirmen que "hi ha moltes víctimes d'ETA nacionalistes", però que no es coneix tant. Sagarzazu no se n'amaga. Per resoldre la situació a Euskadi "cal reconèixer que existeix un conflicte, demanar-se per què uns senyors es posen a matar". I aclareix: "Òbviament no els justifico ni els dono la raó perquè no han aconseguit cap dels seus objectius i, a més, han sembrat dolor en tots els costats, perquè hi ha famílies [de membres d'ETA] que també estan fetes pols".
Tenen assumit que la clau per tirar endavant passa per la paraula però també per la capacitat de posar-se a la pell dels altres. "Tenim en comú el dolor amb els familiars dels presos", afirma la vídua de Goikoetxea. "Cal tenir una mica de cor. No es tracta de perdonar sinó de conviure pensant en els nostres fills". Tan senzill en aparença i alhora tan difícil de dur a la pràctica. Per a la seva companya, la reconciliació és una qüestió de pura necessitat, de pragmatisme cru, que poc té a veure amb el perdó: "Si ara em demanessin perdó, em sonaria fals. L'única manera que podria arribar a perdonar, potser, seria que un dia em truquessin al timbre de casa i em diguessin: «Jo vaig matar el seu marit, ho sento, n'estic penedit, no ho hauria d'haver fet». Al final, els que han perdut són al cementiri".
Aprendre a conviure
El seu granet de sorra per avançar en la reconciliació troba resposta. Edurne Brouard, la filla del metge assassinat pels GAL, els agraeix el gest d'haver anat l'any passat a l'homenatge al seu pare i reconeix: "Aquest pot ser un dels camins, caldrà explorar noves vies on encara no hem estat junts". Com altres víctimes, està convençuda que a partir d'ara "les vivències personals de cadascú influiran molt en aquest procés". Tothom haurà de procurar fer cicatritzar les ferides a la seva manera, pair que algun dia es pot trobar amb el botxí d'un ésser estimat a la botiga o al carrer. Euskadi no és Irlanda del Nord, amb barris molt definits, sinó que és un mosaic profundament plural.
D'altres han hagut d'aprendre des de fa temps a conviure amb l'enemic. Jesús Ramos aprofita el dissabte al matí per gestionar el vot per correu del PSE a la Casa del Pueblo de Portugalete. Allà mateix, l'abril del 1987, un grup de joves van llançar vuit artefactes incendiaris dins del bar on eren ells i un grup d'amics. La seva dona, Maite Torrano, va morir 72 hores després per les cremades. Ara celebra el comunicat d'ETA però no llança les campanes al vol. Diu que encara no les té totes. Fa frases curtes perquè s'emociona fàcilment a la sala de juntes socialistes, presidida per una fotografia de la seva esposa. Durant aquests anys, s'ha creuat pel poble amb alguns dels responsables de l'atemptat i els seus familiars. I ha hagut de fer el cor fort.
A la mateixa hora que Ramos feia gestions per als comicis del 20-N, Josune Dorronsoro visitava el seu germà, dirigent d'ETA, a la presó del Puerto de Santa María, a Cadis. Ella, com el col·lectiu de familiars de presos, espera un gir en la llei penitenciària que apropi els presos a casa seva. Convençuda que ara és l'hora de la política, creu que si s'aborda el conflicte "la resta de coses aniran sorgint". Ella no té cap problema a l'hora de reconèixer tots els sofriments però no creu que sigui el moment de seure a parlar amb les víctimes d'ETA: "Encara pot haver-hi odis i patiments arrelats". Tothom sap que aquestencaraserà llarg però que és una àncora on agafar-se.
