L'exposició que el dia 15 s'inaugura a la Fundació Miró de Barcelona planteja la pregunta de fins a quin punt Miró era un artista polític. La retrospectiva se centra en els tres períodes (1918-1925, 1934-1941 i 1968-1975) en què els comissaris han trobat una confrontació més gran de la seva obra amb les preocupacions polítiques de la seva època. Tanmateix, aquesta tesi ja va provocar un cert debat crític sobre el tema arran de la seva presentació a Londres. Això és el que en pensava ell.
Individualisme
Resposta al qüestionari de Breton, el 1929, sobre l'acció col·lectiva
"Incontestablement, per arribar a una acció sempre es requereix un esforç col·lectiu. Tot i això, estic convençut que els individus de personalitat forta no seran mai capaços de sotmetre's a la disciplina militar que requereix l'acció col·lectiva".
Llibertat
Entrevista amb Georges Duthuit, publicada el 1939
"Per mi, la paraula llibertat té un sentit i la defensaré a qualsevol preu. [...] El pitjor que podria passar seria que ens situéssim per sobre de la multitud, que l'afalaguéssim explicant petites històries miserables".
Compromís
Declaració a 'Cahiers d'Art', el 1939, sobre el compromís polític
"Les formes que expressa l'individu vinculat a la societat han de descobrir el moviment d'una ànima que vol evadir-se de la realitat present i oferir als altres homes una possibilitat d'elevació. [...] Ja no hi ha torres d'ivori. Però el que compta en una obra és el que arrossega, en el seu moviment ascendent, de veritat humana, ja que les troballes plàstiques en si mateixes no són importants".
Responsabilitat cívica
Resum del discurs d'acceptació de l''honoris causa' per la UB el 1979
"El meu llenguatge és el visual, i és amb ell que he intentat dir, al llarg de la meva vida, el que pensava i sentia. [...] Malgrat tot, potser valdria la pena aprofitar l'ocasió per precisar alguna cosa. [...] Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui inútil, sinó que faci servei als homes". [...]
"Que quan un artista parla des d'un país com el nostre, cruelment marginat per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva".
Catalunya
Militància de la terra al llarg dels anys
"Sempre se m'ha dit català i prou. El meu nom veureu que sempre a tot arreu és Joan. Per la meva banda, us asseguro que on jo sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig" [1926].
"Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot el que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. [...] Jo em sento català. Visito Espanya com un país estranger, com si viatgés per Holanda" [1977].
Oposició
Conversa amb G. Raillard el 1975
"-De tot el que heu fet contra el franquisme durant aquest llarg període, ¿què us sembla més important?
-Les coses lliures i violentes.
-¿Les obres mateixes o bé les accions públiques?
-Les obres mateixes, per la violència i el sentit de llibertat. Això ha arribat a la gent, ara ho veig ben clar.
-Durant aquests anys d'opressió, no ho heu intentat dir directament?
-No. Per no caure en la pintura social, el que va ser el realisme socialista i que ja no interessa a ningú".
Acció
Un jove combatiu en contra de la mediocritat burgesa
"Siguem ben mascles. Trasplantem l'home primitiu a l'ultramoderna Nova York" [1917].
"Estic convençut que en nacionalisme és preferible sempre la repercussió a la llagrimeta, i en lloc de cantar funerals, els nostres homes joves haurien de cantar cants guerrers" [1926].
"Avui les distàncies no existeixen; el documental en art no té cap valor. Cal sentir un impuls d'universalitat" [1951].
