La hipòtesi que Catalunya arribi a ser un estat independent ha superat les fronteres de l'assaig i la no-ficció. Un dels primers escriptors que hi va parar atenció va ser Hèctor López Bofill. A Dafne després de l'alba (A Contravent, 2009) repassava l'independentisme dels últims vint anys amb dosis elevades de sexe i controvèrsia. Patrícia Gabancho situava l'acció de Crònica de la independència (L'arquer, 2009) a la Catalunya del 2037, que celebrava els 30 anys de la seva sobirania. L'exercici de política-ficció de Gabancho seria matisat un any després per Jordi Cussà, que a A reveure, Espanya! (L'Albí, 2010) enfocaria la possibilitat de la independència de Catalunya -que situa al 2018- amb sentit de l'humor i un ritme trepidant.
Aquest any, la collita ha donat tres fruits. Tot és possible (Columna), d'Antoni Pladevall, va arribar al febrer. "Mai no m'havia plantejat escriure una novel·la de base sociopolítica. Després de l'experiència de la primera onada de consultes, vaig creure que calia fer alguna cosa perquè no es perdés". Va començar a treballar en "un document híbrid, a mig camí entre la ficció i la realitat". El tenia fet en menys d'un any. "No és una novel·la d'encàrrec. És fruit de la meva implicació en la consulta del meu poble, Taradell".
A l'hora d'escriure Albada a Lisboa (Alisis), Lluís Busquets i Grabulosa es va fer una pregunta similar a la de Pladevall. El personatge de la novel·la, professor de filosofia i escriptor, és enviat per la Generalitat de Catalunya a Lisboa a fer de mitjancer entre Otelo Saraiva de Carvalho, un dels estrategs principals de la Revolució dels Clavells portuguesa de l'abril del 1974, i dos càrrecs institucionals, que li volen demanar el seu suport de cara al "pas endavant" del 2014.
L'última novetat independentista d'aquest 2011 és Informe Diagonal (A contravent), un exercici de política-ficció en què Josep Gimeno analitza l'evolució del moviment independentista i els reptes del futur immediat a partir d'estudis i dades sorprenents.
