Francesc Torralba: "La fascinació per l'Extrem Orient té elements d'esnob"

Coincidint amb l'encàrrec de dirigir el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, el filòsof i teòleg Francesc Torralba ha publicat el llibre Jesucrist 2.0 (Pòrtic), una obra en la qual audita les seves conviccions cristianes. Torralba analitza el sentit del cristianisme en un món que cada vegada sembla que gira més l'esquena a l'Església catòlica, però que a la vegada experimenta set espiritual. Autor prolífic i intel·lectual sòlid, ofereix un espai de reflexió, també per als que no són creients.

Què li diuen els amics agnòstics?

Ells valoren l'honestedat intel·lectual. Quan algú es troba en un context en què la gran majoria ja no pensa com tu, aquest fet suposa un estímul intel·lectual de primer ordre, ja que t'obliga a pensar perquè creus el que creus. Tots creixem si obrim aquest diàleg.

És un anacronisme ser cristià?

Jo defenso que no. Amb tot, admeto que determinades formes amb les quals es presenta el cristianisme al món són anacròniques, obsoletes. No encaixen ni amb els llenguatges, ni amb els formats, ni amb els escenaris de present. Ara bé, si un esbrina el moll de l'os i els valors inherents al missatge de Jesús, veurà que ser cristià no és anacrònic. Més aviat, tot el contrari. És un missatge per al present i una opció de futur. El que dóna valor al cristianisme no és el fet que faci 2.000 anys llargs que és present en el món sinó la riquesa del missatge. El que passa és que hi ha molta pols sobre el missatge, i aquesta pols no permet veure el que és perennement vàlid.

Però m'acceptarà que ser cristià al segle XXI és anar a contracorrent.

En molts aspectes, sí. Vivim en una societat caracteritzada per l'hiperconsum. I, esclar, les tradicions espirituals diuen que el més valuós no és tenir sinó ser, que el més valuós no és ser un esclau del desig sinó ser amo dels teus desitjos. El perdó també és contracultural. La majoria de relats cinematogràfics han d'acabar amb un acte de venjança. La persona reconeguda és la que s'hi torna. Fins i tot, en el camp de la sexualitat el cristià va a contracorrent.

Vivim en un món en què predomina una espiritualitat light ?

Sí. El que és constatable és que les tradicions religioses mil·lenàries tenen veritables problemes per comunicar el seu missatge i recollir el batec espiritual. I com és aquesta set espiritual? De vegades, és light . No es tradueix en una forma de vida compromesa ni en una vinculació sòlida. En ocasions, és una espècie de mecanisme o pausa per alliberar-se de la tensió. I això és un ús molt instrumental de tècniques com el ioga, el tai-txi i el zen, que a Occident són utilitzades com un fàrmac, com un alliberament quotidià. En canvi, en aquelles latituds d'Orient, aquestes tècniques es dirigeixen a aprofundir més en el misteri.

Defensa que la recerca cap a Orient és un símptoma de la pobresa espiritual d'Occident.

Hi ha una part de la fascinació per l'Extrem Orient que té elements d'esnob i que, molt sovint, respon a un desconeixement de la pròpia tradició. Per exemple, hi ha persones que descobreixen la meditació oriental quan de meditació a Occident també n'hi ha hagut. Aquí està ple d'ordres monàstiques que han desenvolupat la meditació. També hi ha persones que descobreixen el valor de la naturalesa en el món oriental, però nosaltres tenim un personatge com Sant Francesc d'Assís. Queda molt bé aquesta obertura a l'Extrem Orient. En canvi, no queda tan bé identificar-se com a cristià.

I en aquest món global, l'ètica cristiana quin espai té?

Té propostes interessants a fer. Sobretot, la doctrina social de l'Església, que aporta idees lluminoses respecte a quina ha de ser la nostra relació amb el mercat. Aquesta economia ultraliberal i aquest mercat que no coneix cap tipus de misericòrdia pels drets de les persones acaba triturant els ciutadans. L'ètica d'arrel cristiana pot aportar idees a l'ètica global, però la cristiana no ha de ser l'única ètica possible. Per això parlo de Jesucrist 2.0. Es tracta d'aportar valors a la gran àgora i d'estar disposat a escoltar. És la nova manera de fer les coses. Avui l'ètica ja no es pot fer provinciana, els problemes són globals. Això val, per exemple, per l'ecologia.

Apel·la al silenci. En un món amb tant soroll, sembla una utopia.

El silenci és reivindicat per tradicions gregues, com els pitagòrics, però també pel budisme, el cristianisme i el judaisme com a lloc de trobada amb un mateix, amb Déu i amb els altres, com a laboratori de les pròpies reflexions. El silenci és bàsic, no només en clau cristiana sinó en clau d'autoconeixement. Una persona que constantment està connectada i rebent estímuls audiovisuals, si li preguntes qui és, no et pot respondre, perquè no ha tingut capacitat d'abstracció. A part d'higiènic i catàrtic, el silenci és absolutament necessari.

Afirma que l'apassiona l'excentricitat de Jesús.

Sí. És excèntric aquell que dóna una sèrie de respostes i de pautes que trenquen l'opinió comuna del seu temps. El més bonic de Jesús és que no tenia assessors d'imatge. Deia el que havia de dir. I, esclar, aquests acaben a la creu. Qui diu el que creu que ha de dir i s'enfronta als poders sol acabar crucificat.