Crònica 01/02/2012

Gustavo Duch: "L'agricultura industrial és la responsable de la fam als països del sud"

Consciència Parla gairebé xiuxiuejant, però el que diu és contundent. Gustavo Duch (Barcelona, 1965) va fundar Veterinaris Sense Fronteres i ara presenta 'Alimentos bajo sospecha' i 'Sin lavarse las manos', on explora altres models de producció d'aliments

Adam Martín
4 min
Gustavo Duch considera que els aliments han de tenir el preu que valen i que el consum responsable és bo per a la salut i per al planeta.

Fa molts anys que Gustavo Duch mira de recordar-nos que la manera com s'han produït els aliments que mengem té efectes sobre la salut, sobre el medi ambient i sobre la societat. En diem consum responsable: ara, una excepció; d'aquí uns anys, potser, una necessitat.

Què és la sobirania alimentària?

Per explicar-ho adapto un proverbi africà: molta gent petita en molts indrets petits conrearan petits horts que alimentaran el món. La sobirania alimentària reclama que els pagesos recuperin el control de les polítiques agroalimentàries, perquè ells no prenen part en cap decisió en cap lloc del món. I volen recuperar el control per oferir una proposta: la pagesia vol ser la responsable d'alimentar la població.

Però ens diuen per activa i per passiva que sense la gran indústria agroalimentària no és possible alimentar tot el planeta.

Aquesta és la gran mentida. Dues dades. La primera: quan parlem de fam, el 70% de la gent al món que passa fam són petits pagesos. Aquest sistema està portant tota l'alimentació a la indústria i impedeix que aquesta gent pugui viure de la seva feina. Al final, la conseqüència és que cada vegada hi ha més gent que passa gana: a finals del 2007 eren 850 milions de persones. Ara hem arribat a 1.000 milions de persones.

I la segona dada?

El 2011 s'ha produït el doble de cereals dels que necessita la humanitat: 2.000 milions de tones, de les quals només la meitat es dediquen a consum humà. Segons Oxfam, el 50% del menjar als països rics es perd en la cadena alimentària. Hi ha aliments per a tothom, però el mite de la falta de menjar alimenta el discurs que necessitem tecnologia, transgènics, agroindústria, i les empreses es fan cada vegada més grans.

I què ens afecta del fet que el menjar estigui ens mans de la indústria agroalimentària?

Per començar, afecta el medi ambient. Segons l'informe Stern, l'agricultura industrial causa entre un 45% i un 50% de les emissions de CO: la desforestació, emissions dels cultius industrials, el transport… I com que malbaratem tants aliments, la seva descomposició provoca un 5% de les emissions.

I amb l'altre model que vosaltres defenseu?

El contrari: els camperols refreden el planeta. Però encara hi ha més: socialment, i ho dic ben clar, l'agricultura industrial és la responsable de la fam i la pobresa als països del Sud, i també és la responsable de la pèrdua de ruralitat als nostres països: a Catalunya no arribem al 3% de la població agrària activa. I no tenir pagesia al món rural és una cosa que no ens podem permetre. I, al final, després d'aquests problemes, ¿què ens ofereix la gran indústria agroalimentària? Aliments sospitosos.

Sospitosos de què?

És evident que aquesta indústria és la responsable d'un model d'alimentació que clarament és dolent per a la salut, i molts problemes actuals són problemes derivats d'aquesta agricultura. No és cert que l'agricultura s'adapta al que el consumidor exigeix; els consumidors ens hem adaptat al que ens posen al davant al súper, que és on menys varietat hi ha. Hi ha molts envasos, de molts colors, però els ingredients són sempre els mateixos. Quantes varietats d'enciams trobes en un supermercat? Hem perdut la biodiversitat agrícola. No hem guanyat ni en qualitat alimentària ni des del punt de vista organolèptic.

I els consumidors podem fer alguna cosa davant d'aquesta situació?

Sí, esclar, però per mi és molt important fer les coses des de la responsabilitat, la diversió i l'alegria, mai des de la culpabilitat. No som culpables, som unes víctimes més del model. Què podem fer? D'entrada, allunyar-nos de les grans superfícies. Avui dia són els amos de l'alimentació. És on hi ha el monopoli més bèstia: de cada cinc compres d'aliments que fa un ciutadà espanyol, quatre es fan en una gran superfície.

Però és perquè els preus són molt econòmics.

Fan moltes trampes. No és cert que al súper les coses siguin més barates. Tenen el que en diuen productes tractor , com la llet, a preu molt baix, però la resta no. Són els que estan marcant els preus als productors i els estan escanyant fins a ofegar-los. La diferència de preu entre origen i destí és, de mitjana, del 500%. O més: amb les cebes, si tu en pagues deu, el productor en rep un. Hem de fugir de les grans superfícies. Cal buscar un consum bo per a tu i per al planeta, i fer política: la fam és un problema polític.

Insisteixo en el tema del preu: molta gent no arriba a final de mes i no està per romanços.

Que cadascú faci el que pugui, no hem de carregar una motxilla amb pedres perquè si no, no avancem. Però a Espanya, de mitjana, només dediquem un 20% dels nostres ingressos a comprar menjar. Hem de donar valor a l'alimentació. Jo no vull que els aliments siguin més barats, s'han de pagar al preu que valen, perquè són la nutrició, la salut, la vida, el medi ambient: és la millor inversió. Val més això que un cotxe. Hem de fer pedagogia i donar valor a l'alimentació. És clau.

stats