CATEDRÀTIC D'ECONOMIA DE LA UPFNo seré jo qui qüestioni la dificultat del moment, però sí, almenys, la prognosi que se'n fa. I és que hi ha d'haver vida intel·ligent més enllà de les retallades que ens omplen d'angoixa. El drama de partida el tenim en la naturalesa mateixa de la política social, que hauria de ser més preventiva que reactiva, i més selectiva que universalista -en el sentit convencional de barra lliure-, si és que volem ser seriosos amb el nostre objectiu més redistributiu que populista. Ja pot vostè explicar-li al conseller d'Economia que la seva despesa és inversió preventiva de futur, quan aquesta no estalvia res a la inversió reactiva. Vulguem o no, aquí estem parlant de retallades, i no ja només de contenir el creixement, tot i que de vegades es confon. És conegut que la despesa es controla, o bé reduint els serveis o la seva qualitat, o bé abaixant els costos unitaris: retribucions i productivitat. Fer més activitat assistencial o cobrar menys.
A la disjuntiva de reduir despesa, tots els afectats -corporacions industrials de la sanitat, professionals i grups de pacients- es manifesten obertament perquè les retallades no afectin els serveis, de manera que hem d'entendre que subscriuen la millora dels costos de les prestacions. Incrementar la productivitat, entre altres coses, vol dir treballar més hores. Amb l'elevada compatibilitat entre pública i privada que observo a la nostra sanitat, em sembla bé que es faci el propòsit, però no me'l crec. Fem l'aposta: no toquem retribucions en la mesura que els increments de productivitat emergeixin. I si no, la càrrega de la prova és que baixin els costos salarials. Com puc dir, però, que això seria vida intel·ligent?
Aquest seria el cas si els professionals que es comporten com a assalariats entenen que si el proveïdor/finançador públic per al qual treballen té greus problemes, els assalariats, a canvi de mantenir el lloc de treball, han de cooperar a fer possible la continuïtat del servei. Per tant, la solució intel·ligent és oferir com a oportunitat derivada de la crisi el fet de dotar de més capacitat organitzativa aquests professionals, però també els de l'ensenyament i els dels serveis socials no lucratius. Això permet la correspondència entre autonomia de decisió i responsabilitat financera, sota un nou concepte de governança, i la capacitat de finançar a partir dels outputs (nens escolaritzats, dependents tractats, resultats de salut...) i no dels seus inputs . Això és el que tots i cadascun de nosaltres, que treballem per al sector públic, podem fer, i no seguir esperant més temps què pot fer, amb la crisi que tenim, el sector públic per a nosaltres.
