Ignasi Terraza: "No sé si vaig triar el piano o si ell em va triar a mi"

Em rep a casa seva i conversem a la sala on hi ha un piano de cua, una bateria i altres instruments, mentre de fons sona la veu negra i potent de Susana Sheiman. La paret és plena de fotografies de músics de jazz. Veig Louis Armstrong tocant la trompeta sobre una moto, una foto que el va inspirar per fer la portada del disc Josep Maria Farràs & Ignasi Terraza Trio featuring Jesse Davis , un dels discos que ha publicat amb la seva discogràfica, Swit Records. Acaba d'estrenar, a L'Auditori de Barcelona, Catalan Christmas Suite amb el Cor Vivaldi.

Compons, col·labores amb músics molt joves, fas concerts solidaris, dones classes de piano, publiques discos i ara concerts de Nadal. Realment, vius a ritme de jazz!

El projecte principal és l'Ignasi Terraza Trio, amb Esteve Pi i Pierre Boussaguet, i també acompanyem altres artistes com la Susana Sheiman. Des del 2003, cada Nadal col·laborem amb Randy Greer fent un concert amb versions de cançons nadalenques que vam enregistrar amb el títol Christmas swings in Barcelona .

Al disc Live at the living room - Bangkok hi ha cinc composicions teves, versions de cançons populars catalanes, temes com Georgia on my mind o Corcovado , però també la Cançó núm. 6 de Frederic Mompou.

Mompou és un compositor que m'agrada molt, he fet alguns arranjaments de peces seves. Algun dia penso fer alguna gravació exclusivament d'ell i d'altres compositors catalans, però no puc dir-te'n res més, encara.

Recordes què et va fer triar el piano?

No sé si el vaig triar jo o em va triar ell a mi. Un bon dia, de molt petit, un amic em va ensenyar a tocar en un teclat una cançó amb un sol dit. Després, a casa l'àvia, vaig anar directe al seu piano i vaig estar hores i hores provant de tocar. Els pares, en veure l'interès que hi tenia, em van apuntar a classes de piano.

Eres molt disciplinat?

Tot i estudiar clàssic intentava canviar les notes que m'ensenyaven [riu]. Mesos més tard, va aparèixer per casa l'àvia l'afinador del piano, que, en sentir-me, va dir: "Aquest nen serà un Tete Montoliu!" Jo vaig preguntar-li qui era aquell Tete Montoliu. I em va explicar que era un pianista de jazz a qui també li afinava el piano. A partir d'aquell moment vaig començar a escoltar el Tete i vaig començar a interessar-me pel jazz.

Va ser un referent per a tu?

El Tete ha sigut un referent personal important per a mi. No només era un gran músic, també era cec com jo. Quan el vaig conèixer, em va deixar alguns llibres en braille per estudiar música.

Et va costar molt aprendre braille ?

Vaig començar als deu anys, quan vaig perdre la vista. Més tard, quan vaig anar un parell d'anys a una escola de l'ONCE, els que havien començat als tres anys llegien a una velocitat vertiginosa. Jo llegia molt lentament. La velocitat lectora que pots agafar amb els dits depèn de l'edat en què comencis.

Encara sort que no et vas dedicar a l'enginyeria informàtica!

Hi vaig treballar sis anys. La informàtica té coses fascinants: aquest continu canvi que viu és un repte que t'obliga a renovar-te. El motiu de deixar la informàtica va ser la sensació que la música m'estava demanant més i no tenia temps per donar-li. O feia el pas o vaig pensar que més tard me'n penediria.

Però mai ho has fet, oi?

A la música no hi ha contractes fixos, cal estar actiu contínuament, proposant coses noves, inventant i reinventant-te. La música exigeix molt. Va ser una decisió que em va costar prendre però estic molt content d'haver-ho fet.

Ets professor de piano a l'Esmuc, l'Escola Superior de Música de Catalunya. És gratificant ensenyar música als joves?

Com en tot, depèn de l'interès i del temps de l'alumne. A l'Esmuc els alumnes tenen molt d'interès però el problema que hi ha és el temps. Tenen moltes assignatures i sovint no hi ha prou temps per treballar tot el que s'ha de treballar. Però la resposta és bona i m'ho passo molt bé ensenyant. Estan sortint joves talents del jazz! Actualment estem vivint una situació molt dolça. Hi ha una generació excel·lent: en Bernat Font Trio, i l'Andrea Motis i la Sant Andreu Jazz Band, i la big band dels nens i nenes de l'Escola de la Concepció. Estan pujant nanos amb un bagatge de llenguatge musical i una capacitat d'improvisació esplèndida per tocar jazz.

T'imaginaves que grups tan joves com la Sant Andreu Jazz Band fossin capaços d'omplir el Coliseum o el Palau de Música Catalana i d'encomanar l'entusiasme pel jazz?

Ha estat un fenomen que té a veure amb la qualitat del grup, però també amb la novetat. És fantàstic que arrosseguin tanta gent però el més important per a mi és que desperten l'interès de joves amb ganes de tocar jazz o d'escoltar-ne. Els músics ens nodrim de la música que escoltem. El camí és escoltar els altres i entendre què estan fent per poder fer-ho tu.