Berlusconi i Sarkozy s'han posat d'acord per demanar a Brussel·les la possibilitat de modificar o suspendre excepcionalment els acords de Schengen. Angela Merkel hi està d'acord i els Finesos Autèntics, així com els no menys autèntics hongaresos, ho deuen aplaudir amb entusiasme. David Cameron es deu felicitar del fet de no pertànyer a l'Espai Schengen. Oficialment, Schengen, un acord de supressió de fronteres, facilita el trànsit de la ciutadania europea d'un país a un altre. Com el programa Erasmus, que promou la mobilitat dels universitaris, Schengen era -és- un tímid progrés de la construcció d'una Europa favorable als drets de les persones més integrada.
L'arribada d'entre 25.000 i 30.000 tunisians i libis a les costes italianes a través de l'illa de Lampedusa ha fet que el govern Berlusconi, incapaç de controlar les fronteres, hagi optat per repartir permisos de residència de sis mesos per a tots els nouvinguts. Berlusconi va voler convertir els seus problemes fronterers en problemes europeus.
Tenia una part de raó, però els seus socis no li van voler donar, farts com estan tots de les pallassades i traïdories de Sua Emittenza. Pressionat per Roberto Maroni, el seu ministre d'Interior, militant de la populista Lliga Nord, Berlusconi va veure en aquest permisos de residència irregulars una manera d'enviar els incòmodes immigrats a casa dels veïns, sobretot francesos. Si Berlusconi ha de governar amb la Lliga Nord, Sarkozy ha d'anar amb compte amb la creixent popularitat de Marine Le Pen. Els dos dirigents son pragmàtics: els importa molt més el poder que les idees. I, si per conservar el poder cal instrumentalitzar les idees de la dreta més extrema o combregar-hi, no hi veuen cap inconvenient. Donar les culpes als immigrants i, al mateix temps, fer responsable del desori la UE, a curt termini, només pot portar bons rèdits electorals.
Desconstruir Europa
La construcció europea, amb el seu conegut dèficit democràtic i amb els seus errors d'origen -admetre el dúmping fiscal, assumir com a lògica l'exigència d'unanimitat, etc.-, ha estat fruit d'una lenta i complicada transacció entre governants cada cop menys federalistes. Ja fa temps que alguns -la majoria?- volen desfer, punt per punt, el que tant va costar teixir. Les forçades i ràpides ampliacions han convertit la UE en un mercat gegant incapaç de votar normes d'autoregulació.
La població -sobretot la majoria que no treu cap benefici de la mundialització i l'ensorrament de l'estat nació, ni de la subordinació de la política a la lògica econòmica- sent la temptació del retorn a la seguretat de les velles fronteres. Berlusconi i Sarkozy -i Merkel, i Cameron, i Viktor Orbán, i Alicia Sánchez-Camacho, i…- han trobat en els immigrants tunisians el millor boc expiatori imaginable: no voten, no opinen i ningú els vol a ca seva.
Com que prometre no fa pobre, prometen posar barreres i tornar-los al seu país. Són els mateixos governants que admeten que a la ciutat italiana de Prato hi treballin 40.000 xinesos en condicions laborals xineses o que el 90 per cent del personal dels bars parisencs no tingui contracte de treball. Són els mateixos que van posar Durão Barroso al capdavant de la Comissió Europea, el quart home a la foto de les Açores. Prometen i prometen i mai no compleixen res.
