CAP DE L'ÀREA MÓN ÀRAB I MEDITERRANI DE L'IEMEDQue les revoltes àrabs arribessin ara fa un any a Síria semblava del tot improbable. El règim personalista, paternalista i hiperpolicial d'Al-Assad pare, heretat pel seu fill Baixar, havia desplegat tals tentacles de control i terror que era impensable que ningú gosés desafiar-lo. La clau de la seva supervivència encara avui rau en un poder hermètic i cohesionat que té cooptats certs sectors de les minories ètniques i confessionals, així com de la burgesia empresarial i comerciant sunnita de les metròpolis.
Enfront d'aquest poder sense quasi fissures s'ha alçat una oposició fragmentada per dècades de repressió, exili i desconfiança mútua, que no aconsegueix erigir-se com a alternativa sòlida, legítima i amb suport popular per gaudir de reconeixement internacional. I amb el temps, han augmentat la violència i les possibilitats que la revolta pacífica degeneri en guerra civil.
Paradoxalment, mentre la població ha superat la por, la comunitat internacional sembla témer cada cop més les conseqüències d'actuar i evoluciona envers un tractament simptomàtic -aturar la violència, ajut humanitari, diàleg- en lloc de comprometre's amb la caiguda d'Al-Assad. Sense perspectiva ni d'intervenció militar ni de pronunciament del Tribunal Penal Internacional, el règim se sent immune i impune per continuar amb la seva estratègia de reprimir fins a obligar l'oposició a negociar, aplicar reformes cosmètiques i integrar figures d'una oposició virtual en un govern d'unitat. Una altra qüestió és si aquest full de ruta és encara viable després de 8.000 morts i multitud de denúncies internacionals.
Més enllà d'armar els rebels clandestinament, amb els riscos de militarització descontrolada que comporta, hi ha encara opcions. A part d'incrementar les sancions per ofegar el règim econòmicament, hi ha marge encara per a la via diplomàtica: el suport rus i xinès a Damasc pot canviar en funció de paràmetres interns o càlculs regionals; l'aliat iranià pot retirar-se davant d'una escalada de tensió amb els EUA i Israel; l'aïllament de la diplomàcia siriana encara no és absolut, i el procés de justícia internacional està per començar.
L'oposició assegura que el règim acabarà caient, però ¿fins quan podrà aguantar el poble? Quanta violència pot exercir el règim? Quanta se'n podrà empassar la comunitat internacional? I quan caigui el règim, després de tanta violència, com quedarà el país per refer el teixit social, econòmic, cultural i la convivència plural de Síria?
