La irrupció violenta de l'extrema dreta als carrers de Moscou representa un moment culminant, un moment de visibilitat, del procés d'intoxicació nacionalista intensificat des de l'arribada al poder de Vladímir Putin ara ha fet onze anys. Un procés que va començar com un, diguem-ne, assaig patriòtic adreçat a gratar en el passat -el soviètic- i en les glòries imperials, fins i tot en les atribuïdes a Stalin, amb l'objectiu de transformar en autoestima la nostàlgia de l'URSS i la frustració i el malviure dels temps mafiosos de Ieltsin. Noves energies per poder passar a l'ofensiva.
Un procés en què no hi han faltat enemics exteriors, com Occident i l'OTAN -ara, per cert, futurs socis- ni, sobretot, enemics interiors encarnats en els cinc milions de sense papers que viuen a Rússia, la majoria provinents del Caucas i de l'Àsia central. Ha estat precisament la mort d'un jove seguidor de l'Spartak a mans d'un immigrant nord-caucasià el detonant de la demostració de força ultra que ha viscut Rússia aquests últims dies.
Joves orfes de valors i també de recursos per afrontar el futur -i sempre a l'aguait de víctimes propiciatòries com els negres, els gitanos o els homosexuals- han estat captats durant aquests anys per organitzacions com la Jove Guàrdia -les joventuts dels partit governamental Rússia Unida- però sobretot per Naixi (els Nostres) el grup més fascinat i abduït de tots per la figura de Putin, el líder "fort". Naixi és també el que té més capacitat de mobilitzar gent jove i d'introduir-la tant a universitats i escoles, com a estaments militars o bé en colles de caps rapats d'àrees marginals.
No és difícil detectar la mà de Naixi en l'esclat violent de Moscou -quasi un pogrom- però caldria preguntar-se fins a quin punt a l'elit juvenil putinista aquesta sacsejada patriòtica se li ha anat de les mans i, a hores d'ara, podria estar irritant els amos del Kremlin, tan atent com està el tàndem Putin-Medvédev d'oferir a la Unió Europea i als Estats Units una imatge afable i moderada.
Els cadells violents
Els cadells violents que han sortit aquests dies a Moscou tenen avis, pares i oncles, tots coneguts, transversals i molts, encara actius. Recordo, amb la perestroika acabada d'estrenar, les desfilades del grup Pamiat liderat per Dmitri Vassíliev, un personatge que aspirava a ser el Le Pen rus i amb qui tenia bona relació. Després vindrien Vladímir Jirinosvki -finançat pel KGB-, els nacionalbolxevics d'Eduard Limónov -orgullosos de ser una síntesi entre comunisme i nazisme- o les Forces Nacionalpatriòtiques que presidia Guennadi Ziugànov, alhora líder del Partit Comunista rus, sorgit de les restes del PCUS.
És el que François Fëtjo va etiquetar com a nacionalcomunisme (i Edgar Morin com a totalnacionalisme) i que va tenir en la guerra de Iugoslàvia un primer i terrible camp d'experimentació. Pulsions que a Rússia continuen movent el sector més enrabiat d'una societat maltractada que, malgrat tot, continua sent fidel i addicta als maltractadors.
