Crònica 05/03/2012

Jean-Michel Maldamé : "El triomf de la vida és viure lliurement el que fas"

Eminència Dominic, brillant, didàctic i extremadament obert. Jean-Michel Maldamé (Alger, 1939) és membre honorari de la Pontifícia Acadèmia de les Ciències i una de les màximes autoritats mundials pel que fa al diàleg entre fe i ciència

Adam Martín
4 min
El teòleg Jean-Michel Maldamé és un dels grans experts sobre la difícil relació entre la fe catòlica i la ciència moderna.

Ha vingut convidat per la Facultat de Teologia de Catalunya per participar en les jornades sobre ètica i món contemporani. L'endemà de la seva conferència conversem una bona estona i em sorprèn la seva disposició i la capacitat que té per traslladar idees complexes en un llenguatge pròxim, clar i entenedor.

Tots pensem que l'Església catòlica defensa el creacionisme com a explicació científica, però això ja no és així, oi?

El 1996 Joan Pau II va fer una declaració oficial en què deia que l'Església reconeixia el valor científic de la teoria de l'evolució. Per tant, no es pot dir que l'Església estigui a favor del creacionisme, que és una desviació d'origen protestant que llegeix de manera literal el text de la Bíblia i l'accepta com a ciència pura. Està molt lligat a petites esglésies protestants fonamentalistes -no les grans- ubicades sobretot als Estats Units.

I com casa la idea de Déu en la teoria de l'evolució, doncs?

[Riu.] Ho resumiré! Primer, el problema és el concepte de creació: per a molts, la creació és el temps primer, l'instant zero. En canvi, en la teologia clàssica és aquella relació ara i aquí, en el present, entre Déu i la natura: Déu crea en el present.

Segon.

Déu crea la natura i les seves lleis i les respecta, no pot contradir-se. Usa les lleis de l'evolució per fer aparèixer una cosa nova. I tercer: la novetat és correlativa al que és possible. Per exemple: d'un cargol no en surt pas un mico, però d'un homínid en pot sortir un ésser humà.

I això permet als científics no haver de pensar en Déu quan estudien la natura?

Sí. Però la ciència no és només una feina de resultats, és una feina de reflexió. I per tant, dins de la ciència hi ha principis interpretatius que són filosòfics, no només científics.

Posi-me'n un exemple.

Einstein primer va fer la teoria de la relativitat especial i després la general. Va dir que el que serveix en l'àmbit especial, també serveix en l'àmbit general. Això només es pot fer perquè les lleis de la natura són universals i invariables. I això és un principi filosòfic. Però Einstein era jueu, i en el judaisme les lleis de la natura són fetes per Déu i, per tant, són universals i invariables. Per tant, darrere de la concepció d'Einstein hi ha la seva religió: perquè Déu és únic, la seva obra ha de ser una.

Parlem d'ètica. Aquí és on sovint hi ha enfrontament ciència i Església.

El conflicte no es deu a la ciència. La ciència és objectiva, és un coneixement desinteressat de com funcionen les coses. La dificultat ve quan passem al terreny de l'acció. No són els coneixements científics que determinen la decisió que prens, sinó que la decisió és un compromís de qui decideix. Però a l'hora de prendre decisions, primer s'ha de conèixer la ciència, i el discurs que l'Església ha fet tants anys és un discurs caduc en la mesura que tendia a ignorar la ciència. Un error. Però el coneixement no ens diu què hem de fer. Les decisions s'han de prendre basant-se en exigències que són oposades entre elles.

No l'acabo de seguir.

D'una intervenció quirúrgica greu en pots obtenir bons resultats, però també té els seus riscos. Per tant, la ciència té els seus límits. La mateixa ciència que et permet fer l'operació et diu també que hi ha riscos i tu has de fer l'elecció. Què hem de fer? Què és millor? L'ètica és conèixer i decidir el millor, sabent això.

I què en pensa de les cèl·lules mare?

Obren grans horitzons per a la teràpia i això està molt bé. Les cèl·lules mare són molt presents en l'embrió, i també són en tot l'organisme, però en petites quantitats, i són difícils de trobar. El problema moral és d'on treure-les i la solució fàcil és utilitzar els embrions. L'Església diu que no es poden utilitzar, ja que l'embrió l'hem de respectar perquè ja és vida humana. Però podem obtenir-les d'un altre lloc.

Algú podria argumentar que, com que Déu ens ha donat la possibilitat de fer qualsevol cosa a través de la ciència, aleshores podem fer qualsevol cosa.

Primer: puc fer el que vulgui? Sí, però dins dels límits del que és possible. Segon: quan actuo haig de tenir en compte els altres. Tercer: m'haig de respectar a mi mateix. Tanmateix, el problema ètic no és tant d'aquells que poden decidir, sinó d'aquells que no poden decidir. Hi ha gent que no pot triar, però pot viure lliurement el que fa. I aquí hi ha el triomf de la vida, viure lliurement el que fas, ho hagis triat o no.

Quin creu que és el paper de la religió a Europa, en aquests moments?

No sóc el Papa [riu], però crec que el discurs espiritual que s'ha de fer ara ha d'estar depurat de certes idees supersticioses. Vaig dir que el Llençol de Torí, des del punt de vista científic, no se sostenia i això m'ha portat més problemes que cap altra cosa!

Per què va voler ser capellà?

És una història molt llarga, però, breument, per construir una civilització de la pau. He conegut la guerra a Algèria i em vaig negar a estudiar a la Politècnica per no contribuir a fer armes.

stats