Jean Nouvel: "Som en l'economia de la impunitat, que oblida les persones"

Expliqui'm la seva intervenció a la Fàbrica Moritz.

És un projecte complex. La idea era fer una mena de museu integrat en un espai públic. És l'extensió del carrer i alhora és un gran bar per prendre cervesa, amb un altre bar al costat per prendre vi, que no som racistes. I un saló per veure imatges d'esports. També hi trobarem maquinària d'embotellament restaurada. I boutiques com un forn pastisseria. O un bar que té una plataforma on es poden fer shows o talk shows, o bé pot servir per fer-hi reunions. Hi ha una fàbrica de cervesa, petita, que és pura arqueologia industrial. S'hi podrà menjar a tots els preus i està obert 21 hores de les 24 que té el dia. És un lloc ple de vida.

Ha estat un tipus de projecte nou per a vostè?

És molt particular. El que m'agraden són les especificitats, les singularitats. Veure el renaixement de la fàbrica de cervesa a Barcelona és formidable. És un punt d'ancoratge: mostra que la cervesa és de la ciutat. És un lloc de convergència, de dia, al migdia, de nit, a la mitjanit. Un lloc de trobada per als barcelonins.

Ha respectat molt la història.

L'hem reinterpretada però és aquí: la modernitat del segle XXI s'insufla als carrers del segle XIX, transformant llocs ja habitats. Està molt present, és arquitectural, no és una petita peça de decoració. Hi ha una interferència dinàmica que mostra que l'arquitectura del segle XXI és sobretot la de la modificació per enriquir: reintroduir la vida i l'energia a llocs que es van construir massa de pressa, juxtaposats, i que s'han convertit en llocs de segregació i sovint d'inseguretat.

Ha fet un salt de l'aigua (Torre Agbar) a la cervesa. Què s'estima més per beure?

M'agraden molt totes dues, l'aigua i la cervesa. I el vi també.

Què pensa de Barcelona?

Molt malament! No...! Perdoni, és humor francès. Barcelona i l'arquitectura és una excepció quasi mundial. És una ciutat que està molt atenta al que hi passa. Per a un arquitecte treballar a Barcelona vol dir condicions de treball i de respecte que no es troben gairebé enlloc més.

A París hi té problemes per l'altura amb què vol construir, oi?

A París no tenim dret a construir torres, tret de fer-ho en determinats barris. Crec que una torre no és més que un element del vocabulari d'una ciutat, que té una certa visibilitat. Ha de ser orgullosa, ha d'existir. Ha de tenir arrels. És com un arbre. Un punt de referència fort. Ha de tenir un sentit.

Potser es pensa en una nova manera d'edificar...

Pensant ecològicament la densitat ajuda a racionalitzar els serveis i a evitar desastres que s'han fet. Les torres serveixen per a això. Això sí, una torre requereix encara més atenció que la resta, un sentit profund. El que jo retrec a la majoria de torres del planeta és que no tenen cap arrel. Són intercanviables, és terrible veure edificis que no saben on són.

Amb la crisi diuen que aquí la pitjor feina és ser arquitecte, la majoria són a l'atur.

No només a Barcelona.

Té algun consell per als joves arquitectes?

Ens veiem obligats a adaptar-nos a un nou clima econòmic més difícil. Jo he començat a treballar a l'Amèrica Llatina, per exemple. Al Perú. I a Sao Paulo. He anat a un concurs a la Xina. Ens hem d'adaptar a la nova situació, que és molt difícil. Si no t'instal·les allà, no saps com cobrar.

Però no té problemes de feina.

N'he tingut molts. Molts projectes han estat anul·lats per la crisi. I això m'ha obligat a treballar molt més. He hagut de refer la cartera de projectes per mantenir un equip de treball nombrós. Vull i necessito salvaguardar l'estructura per fer els projectes. I amb l'economia actual és un problema seriós.

Què pensa dels indignats?

M'hi sento pròxim. És una actitud que pretén que cadascú afronti les seves responsabilitats. Hi ha una dimensió moral en el moviment. Som en l'economia de la impunitat, que oblida les persones. Cal dir les coses i provocar una reacció d'ordre polític.

Creu en l'obligació del professional de mullar-se?

Jo he assumit el paper del qui vol dir les coses. I m'he sentit un indignat d'alguna manera. Pertanyo a una família en què la indignació té sentit, perquè estava lligada a la resistència i coses així. És bo recuperar la consciència política. Anem cap a una presa de consciència que travessa les fronteres. Gràcies a la xarxa les idees troben la manera de transcendir fronteres.

Vostè, que va participar en el Maig del 68, hi veu paral·lelismes?

Encara no. La transversalitat no és la mateixa, però comença a produir-se. I hi ha nocions polítiques lligades a l'ètica i a una generositat de l'ésser humà amb el planeta que tenen aspectes comparables.

La tecnologia revolucionarà l'arquitectura?

La tecnologia és només l'ús del nostre coneixement, i el saber està en plena evolució. Tot arquitecte treballa amb una caixa d'eines. Cada cop hi ha més eines, i això està bé.

I la sostenibilitat?

Tothom va entrant en un consens mundial sobre l'ecologia. Però cada cop que cal aplicar una política a llarg termini amb relació a un habitatge o una ciutat els mitjans no hi són. Quan les obres han de ser més cares, tothom diu que no. Tothom hi està teòricament d'acord, però se me'n fot el que diuen que volen, el que m'interessa és el que fan. En ecologia hi ha una esquizofrènia total entre la paraula i els actes.

Vostè ja és avi.

Sí, fa sis mesos. Ha canviat la meva apreciació de la vida i la meva sensibilitat. Veig molt poc la meva néta, per culpa de la feina i de la pressió amb què visc. Tampoc no he vist mai gaire els meus fills. Estic atrapat en aquesta tempesta d'arquitectura que és la meva vida.

Pensa que els seus fills i la seva néta ho tindran més difícil?

Els meus fills ja treballen. Un és matemàtic, un altre un artista que treballa amb èxit en el vídeo i l'escenografia, i una filla més jove que encara no se sap per on sortirà.

Però serà una generació que viurà pitjor?

No vull ni puc pensar les coses en aquests termes. Ho rebutjo. Cada generació ha de fer la seva pròpia feina. I nosaltres hem de ser responsables amb relació al seu futur.

El noto molt en forma.

Ho intento. Caldria que em bellugués menys per ser més eficaç i concentrar-me millor. No és falta d'interès sobre el que passa pel món, és que tinc molta feina.

Quants dies passa a la mateixa ciutat?

Treballo la meitat del temps a París i la meitat al sud, a prop de Niça, per poder treballar més concentrat, amb més profunditat. El problema és viatjar quan no és per treballar en els projectes en curs. Si és per millorar un projecte, va bé, i si és per inaugurar-lo, fantàstic. Però sovint es tracta de reunions estratègiques amb la gent que pren decisions. Intento dosificar-ho.

Per alguns, les icones de Barcelona són la Sagrada Família i la seva torre.

Me'n sento orgullós. Crec que la Torre Agbar és una referència important. Té una identitat, té arrels a Barcelona. És el punt de partida d'un nou desenvolupament, la Diagonal que continuava. Té sentit urbà.

El van espantar les bromes sexuals sobre la Torre Agbar?

No deu pensar pas que no em vaig adonar del simbolisme sexual. A tots els manuals d'història es diu que les torres són símbols fàl·lics en si. És normal, sobretot quan són nervioses i acaben en forma arrodonida. I quan hi ha Montserrat al costat t'adones que hi ha forces divines que hi han pensat abans. Vull dir que no sóc jo qui s'ha inventat la forma fàl·lica. Arquitectes com Domènech o Gaudí ho havien fet. M'han enviat fotos de formes pornogràfiques en obres de Barcelona i n'hi ha més de Gaudí que meves.