Crònica 04/11/2011

Jorge Fernández Díaz: "Trobo l'equilibri en la família i en la pregària"

Albert Om
4 min
El candidat del PP, Jorge Fernández Díaz, durant la conversa amb Albert Om a l'Hotel Villa Emilia.

Els polítics del PP a Catalunya tenen fama de ser puntuals. Jorge Fernández Díaz, camisa blava, corbata blava i vestit blau, arriba vint minuts tard, però em demana disculpes a l'inici i al final de la conversa. Està cansat. Són quarts de vuit del vespre i avui dilluns s'ha llevat a les cinc del matí per anar-se'n a Santiago de Compostel·la. Sort que demà és Tots Sants, que ha deixat gravada una entrevista amb l'agència Efe que aniran reproduint ràdios i televisions i que mentrestant ell podrà fer el primer i últim dia de festa abans de la campanya.

L'iPad i l'iPhone en silenci a sobre la taula. El truquen tres vegades, però no interromp l'entrevista. No riu mai. Tampoc deixa mai de mirar-te als ulls. Sembla una persona de paraula. D'aquelles que si et diuen una cosa, després la compliran. Acumula més de trenta anys en aquest negoci. És un funcionari de la política, que tan aviat ha manat a l'ombra com ha donat la cara pel seu partit. Aquestes són les seves desenes eleccions, quatre de les quals de cap de llista. La nostra conversa dura 39' 21". A continuació, algunes de les millors jugades.

1' Els Fernández Díaz

"Les famílies nombroses sempre estem molt unides. Érem deu germans. I dic érem perquè malauradament el primer i l'últim han mort fa poc. I jo, que era el segon, ara sóc el gran. El meu pare era militar de formació i va guanyar les oposicions per ser el sotscap de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Jo vaig néixer a Valladolid, però als 3 anys ja vivia aquí. Tots els meus records d'infantesa els tinc a Barcelona. El meu pare era un home d'una gran austeritat. A casa no faltava de res, però tampoc sobrava res. Una austeritat digna, diria. Cada any, el dia de Reis, l'acompanyava a l'hospital Sant Joan de Déu a portar regals als nens que estaven ingressats allà. Crec que la dedicació del meu germà Alberto a Barcelona li ve del pare".

8' La mort de Franco

"Jo em vaig casar el 17 d'octubre del 1975, el dia que Franco va ingressar a La Paz i ja no en va sortir. Vam anar de viatge de noces a Londres i seguíem les notícies de la seva malaltia per la BBC. El 20-N tenia 25 anys i era enginyer industrial amb plaça de funcionari a l'Institut d'Higiene i Seguretat en el Treball. Quan vaig arribar a treballar, a les 8 del matí, recordo que em van comunicar la mort de Franco. Sincerament, ni em va alegrar ni em va entristir. Era una notícia esperada. Sobretot, el sentiment va ser de responsabilitat i d'expectació. Es tancava una època històrica i se n'obria una altra. Hi havia un consens indefinit, però esclar que no es volien repetir els errors que ens havien portat a la Guerra Civil".

12' Rajoy i jo

"Ens vam conèixer el gener del 1984. Ell era el president provincial del partit a Pontevedra i jo el de Barcelona. Recordo una persona alta, amb barba, serena, tranquil·la i sempre amb un puro a la boca. La relació amb ell va començar el mes de febrer del 1991, quan vaig ser defenestrat per Aznar i Cascos per posar Alejo Vidal-Quadras com a president del partit a Catalunya. Rajoy, que era vicesecretari del PP, em va trucar i em va demanar de veure'm. Vaig ser designat secretari de Política Autonòmica, a les seves ordres directes. Treballar amb ell és fàcil. És una persona molt respectuosa i educada. Els silencis de Rajoy són terribles. Mai crida a un col·laborador. Jo ho faig: perdo els nervis, crido i de seguida demano disculpes. Però Rajoy, no. Mai l'he sentit cridar. Això fa que els seus silencis siguin tremends. Hi ha silencis de Rajoy pitjors que una bronca. Els seus silencis s'han de saber interpretar. De vegades sé si no li agrada alguna cosa per la seva manera de mossegar el puro. M'agradaria que fos més expressiu en les seves crítiques. I també en alguna ocasió en els seus elogis. Si et fa un elogi, és que ho has hagut de fer molt, molt bé. Ell parla amb les seves obres. Mantenint-te o retirant-te la confiança".

20' Salut i fe

"No et pots dedicar a la política si no tens molt bona salut. És condició prèvia i necessària. Les campanyes són inhumanes. No només per l'esforç físic que hem de fer els candidats, sinó també per l'equilibri psicològic. L'únic esport que faig és passejar a ritme ràpid uns quants quilòmetres diaris, sempre que puc. La vida política és molt dura, molt densa. L'equilibri el trobo en el descans, en la reflexió, en la família i en l'oració. Ara que està tant de moda dir «Sóc ateu, gràcies a Déu», jo gràcies a Déu tinc fe".

35' Ministre, sí?

"Desconfiï d'aquell polític que li digui que no voldria ser ministre. Ara mateix no m'ho vull plantejar per higiene mental i per mantenir el meu equilibri. A més, la meva experiència em diu que quan m'he fixat objectius no han sortit i en canvi, me n'he trobat d'altres que no esperava. Per tant, fes la feina que hagis de fer i Déu proveirà. Coneixent Mariano Rajoy, ja li asseguro que ara mateix no hi ha ningú, absolutament ningú, que sàpiga si serà o no serà ministre. Dit això, i com diu la dita: ministre, encara que sigui de Marina. Com ho va ser Lluís Companys durant la República".

37' El canvi

"El canvi és un argument inapel·lable quan sintonitza amb un desig majoritari de la societat. Estem en un moment que recorda el 1982, quan el PSOE va fer servir aquell eslògan tan senzill: "El cambio". No feia falta ni explicar-ho. La gent ja ho entenia. Ara mateix passa una cosa semblant".

stats