José Mercé: "Mai m'hauria imaginat que arribaria on he arribat"

Malgrat que aquest home és venerat en mig món per la seva música, se sotmet a les meves preguntes amb la humilitat d'un nouvingut. Em parla dels seus inicis i de l'èxit i, esclar, del seu venerat Reial Madrid… l'endemà de l'1-2 de la Copa del Rei.

Deixa'm que et toqui el que no sona. ¿És un mal dia per fer-te una entrevista, després que el Barça hagi tornat a guanyar el Madrid?

No, no hi ha mal dia, ho tinc assumit! [Riu.] El Barça passa un bona època, tots sabem com juga a futbol, no hi ha manera d'aturar-lo, facis el plantejament que facis. Però és que no estic gens d'acord amb el plantejament de Mourinho. El Madrid ha de jugar de tu a tu amb el Barça, perdi, guanyi o empati! Mourinho surt, fa un gol i automàticament fa que tot l'equip reculi. No l'entenc.

He llegit que vas arribar a Madrid per cantar als 13 anys i he pensat que devia ser un error: als 13 anys un encara és a casa jugant a bales.

Esclar, això els de la vostra època.

Tampoc ets tan gran.

Tinc 56 anys fets. Als 13 vaig sortir de Jerez i vaig anar viure amb el meu oncle, el Sordera, a Madrid. Jo no volia seguir estudiant i, en aquella època, a les cases humils quan arribaves als 13 o als 14 anys o estudiaves o et posaves a treballar. Vaig tenir la sort de col·locar-me en un tablao a Torres Bermejas. Antonio Gades es va assabentar que hi havia un nen que cantava, li vaig agradar i vaig tenir la sort d'entrar a la seva companyia. M'hi vaig passar 10 anys, viatjant per tot el món.

Amb 13 anys treballar en un tablao i enfrontar-se al públic devia ser molt dur.

És un món. Jo surto dels pobles blancs d'Andalusia, arribo a Madrid i la ciutat em sembla una carboneria: em queien llàgrimes com cigrons. Així de clar t'ho dic. Era la primera vegada que sortia de Jerez i va ser dur. Però després t'agrada el que fas, les coses et van bé, et vols menjar el món, tens el cap ple de pardals… Tot et sembla meravellós i tens molta il·lusió: quan passa el temps t'adones que tot no és tan fàcil i que has de treballar i aprendre molt.

Trobo que t'ha anat molt bé, no?

Sento que he fet una carrera positiva, a poc a poc. No he estat mai un núvol d'estiu. I per això dono més importància al que he fet. I em sento molt feliç de ser on sóc i d'haver arribat on he arribat. Mai m'ho hauria imaginat.

Quan un és cantant de flamenc, la idea de l'èxit no deu ser gaire important, oi?

No, perquè no hi estem acostumats. El flamenc, com a música d'arrel que és, no està mai de moda. El que m'ha passat a mi ha estat grandiós en el món del flamenc. Del amanecer em va fer molt popular, va marcar un abans i un després, vaig començar a fer un flamenc molt més obert gràcies a Vicente Amigo i a Isidro Sanlúcar.

Et vas atrevir a fer lletres diferents.

El futur de tot és la gent jove. Vaig pensar que fer lletres quotidianes era una manera de fer entrar la gent jove al flamenc. En aquella època la gent jove no podia anar al tablao : les begudes eren molt cares, hi havien d'entrar amb vestit i corbata... Semblava que havies de ser un erudit. El flamenc estava molt limitat i això el perjudicava molt. S'havia de canviar.

L'èxit et va arribar tard, l'any 1998, però et va agafar amb les coses clares i amb molts anys de feina a l'esquena.

Em va agafar en una època en què estava molt establert, relaxat, en què tocava de peus a terra, sense pardals al cap, després que passés una cosa molt forta a la meva vida… [El seu fill va morir als catorze anys]. Quan et passa una cosa com el que em va passar a mi, la resta és tot secundari.

I tant.

El que m'agrada és que la gent que em veu em veu sempre igual. Jo venia a Barcelona als 16 anys i sortia de nit… Recordo que sortíem de Madrid per anar a Barcelona i dèiem: "Vaig a Europa". Era veritat: en aquella època, Barcelona era Europa; la resta era Espanya...

On s'aprèn a cantar flamenc?

No se n'aprèn. Per cantar flamenc hi has d'haver nascut. Després, esclar que n'aprens, però si no has nascut per cantar flamenc, per molt que n'aprenguis seràs sempre un bon aficionat. Jo tinc la sort d'haver nascut en una dinastia grandiosa. Tot i això, tinc germans que no canten! Em vingui d'on em vingui, he nascut cantaor i segueixo aprenent: el flamenc no s'aprèn mai.

Aviat treus disc nou.

Espero que estigui enllestit a l'octubre. Crec que serà un disc molt sorprenent, amb les millors guitarres d'aquest país i amb els millors músics del món, com Chick Corea, que adora el flamenc. Tots aquests músics ho fan. On no donem al flamenc la importància que es mereix és aquí. A la resta del món, la gent al·lucina!

Parla'm d'una persona important per a tu.

La meva dona. Després del que va passar, ella va ser la que em va recollir del sofà i em va dir que també teníem dues filles i que jo havia de cantar. Si no fos per la meva dona, crec que avui jo no seria aquí. T'ho dic de tot cor. Diuen que som el sexe fort, però el sexe fort de veritat són les dones.