José Sacristán: "El cine m'ha salvat la vida a mi i a tota una generació"

La seva veu greu retruny al petit bar de l'hotel on s'allotja a Barcelona i per un moment em recorda el seu amic Fernando Fernán-Gómez. Sacristán és amable, cordial, afable, generós, un obrer del cinema que s'estima el seu ofici. A Madrid 1987 , dirigit per David Trueba, interpreta el paper d'un veterà periodista que ja ho ha vist tot. O això es pensa.

Estàs a punt de fer 75 anys. On els has posat?

Primer era l'anís de Chinchón, i ara és l' orujo [riu]. La veritat és que ho porto molt bé. A veure, no sóc cap inconscient, tinc notícia que el temps passa. Però de moment, per sort, el cap em funciona bé. No m'agradaria acabar fent tonteries, perquè tinc un sentit del ridícul malaltís. I tinc la sort de triar el que faig. He estrenat la pel·li de David Trueba i tinc per estrenar la de Javier Rebollo, El muerto y ser feliz .

¿L'edat passa d'una manera diferent per a un actor que per a una persona que té un altre ofici?

No, no, perquè un és el tambor i el que toca el tambor. Primer ets Romeo, després el pare de Romeo, després l'avi de Romeo i al final… el cadàver de l'avi Romeo! El més saludable és prendre's això com una cosa natural. Fer el contrari resulta patètic.

¿Et penedeixes d'alguna cosa que has fet?

No, mai, al contrari. No sóc idiota, sé que algunes coses no eren el millor que podia haver fet, si et refereixes a pel·lícules…

No, la veritat és que no. Parlava en general.

Sóc dels que reivindiquen el dret a equivocar-se. És impossible ser perfecte, però pretendre ser-ho és una estupidesa. He comès errors, dels qual em faig completament responsable. Pel que fa a les pel·lícules, si algú n'ha de parlar malament seré jo, però no admeto que ningú en malparli; per a mi continua predominant, de sobres, l'agraïment i l'afecte que tinc a la gent que va confiar en mi, que em va donar una feina, que em va ajudar a pagar l'escola i el menjar dels meus fills i que em va ensenyar el poc o molt que sé.

Vas aprendre l'ofici fent-lo, oi?

Sí, mirant els altres, perquè no vaig anar a cap escola. Mirava Fernan-Gómez, Marsillach, Closas… I després em vaig anar informant i vaig llegir Stanislavski -que l'havies de comprar en llibreries clandestines pel cognom- i, Grotowski, Brecht… Vaig fer de mecànic dels 13 als 20 anys i sabia que una de les coses que havia de fer era llegir.

I sempre vas voler ser actor?

Sempre. Des que vaig veure la meva primera pel·lícula. Volia ser artista de cine, volia ser Tyrone Power. I alternava la feina al taller amb el teatre d'aficionats. I vaig tenir la sort que em va tocar la mili a Melilla i això em va permetre tallar amb tot.

Per què?

Perquè jo no podia arribar un bon dia i dir-li al meu pare que deixava el taller perquè volia ser artista. Divuit mesos a Melilla em van servir per preparar els arguments davant d'ell a la tornada.

¿Era molt difícil per al teu pare digerir que el seu fill volia ser actor?

Ni fàcil ni difícil ni res: era una marcianada ! No s'hi va oposar, però amb tota la raó del món intentava dissuadir-me'n, perquè el millor que ell podia voler per a mi era que aprengués un ofici. I quan va veure que la meva decisió era aquella, la condició -que no calia ni que me la digués- era que si jo no aportava res a casa, no m'asseia a taula.

La teva llista de pel·lícules és impressionant: has treballat moltíssim.

N'he fet unes cent i escaig, una barbaritat. Però últimament és més el teatre. Al cine es roden 12 o 14 hores seguides cada dia. Si s'ha de fer, es fa, però a mi no m'agrada matinar. Tinc un cine a casa, amb algunes butaques de teatres on he treballat, i hi ha nits que se'm fan les quatre o les cinc de la matinada mirant pel·lícules. El cine em continua donant moltes més satisfaccions com a espectador que com a professional. Sóc un boig del cine. M'ha salvat la vida, a mi i a tota una generació.

I no et refereixes a l'aspecte econòmic…

No, no! A casa hi havia els cigrons que et posava la mare i després, si hi havia diners, anaves al cine, que era un lloc màgic, on hi feia menys fred que a casa. S'apagaven els llums molt a poc a poc, es corria una cortina i sortia Gary Cooper. Tant se'm donava que la pel·lícula fos bona o dolenta! El que passava al cine era una passada. I s'acabava i et fotien al carrer… i a veure quan hi podies tornar!

A l'entradeta escriuré que ets un obrer del cine. Trobo que amb la teva carrera et podries permetre ser una mica més xulo.

Mira, és que jo sóc d'on vinc, sóc el fill de la Nati i el Venancio… Tot això de les catifes vermelles per a mi ha estat un calvari, perquè coi, en realitat no té res a veure amb el meu ofici! A mi em diverteix disfressar-me i fer creure als altres que sóc el que no sóc.

També estàs interpretant Machado al teatre, en petit format.

Ha estat un valor afegit a la meva feina com a actor. És meravellós descobrir com la seva mirada i la seva veu encara toquen la gent. Quan acabo, sento la satisfacció del deure complert, un sentit de la utilitat de la meva feina que va més enllà de recitar bé.