Juan Carlos Ortega: "Ja no sóc la persona que més m'estimo del món"

Ortega acostuma a vestir de fosc i du els cabells molt ben despentinats. Fa un humor intel·lectual i singular que li dóna un segell propi i molts seguidors fidels. Acaba d'estrenar la tercera temporada del programa d'art La mitad invisible , a La 2 de TVE. Escriu guions i llibres. Prepara un nou programa amb la productora de Toni Soler. És exigent, sorprenent, sensible i insegur. La paternitat li ha canviat la vida.

Per què un llibre sobre Gila?

Perquè feia falta, perquè se'l començava a oblidar i no es pot oblidar algú que és un referent, no només en l'humor sinó en la cultura.

Què has après d'ell?

Que és molt important diferenciar l'humor de la burla. La burla i l'humor no tenen res a veure, no s'ha de tenir mala llet en l'humor. Es pot fer humor crític però no cruel; es pot ser crític i bondadós alhora. Em va ensenyar que l'humor no ha de ser excessivament absurd, o cau i s'esvaeix. Ha de ser un humor en què tot el que expliques, encara que sigui improbable, pugui arribar a succeir.

Per exemple?

Un gag meu: una senyora a qui li donen el premi Nobel de física s'excusa per no poder anar a Estocolm a recollir-lo perquè aquell mateix dia ha d'anar a buscar el seu fill, que surt de classe de judo. És improbable però és possible. Això ho he après de Gila. Sense adonar-me'n, escoltant els seus cassets.

Amb els seus monòlegs?

Sí, corrien per casa des que era petit. No recordo no recordar Gila. No recordo cap moment de la meva vida en què no sabés qui era, ho he sabut sempre.

El vas conèixer personalment?

Sí, a casa seva, l'any 1999. L'últim cop que ens vam veure va ser el 2001, poc abans de morir. Era superafable, molt afectuós. La seva filla, Malena, una gran amiga meva, ens ha passat material inèdit per al llibre: els poemes de Miguel Gila, que mai han estat publicats. Parlen de la vida mateixa, l'amor, la soledat, la mort.

Gila tenia temps d'exercir de pare?

Sí, sí, sí, anava buscar la nena a l'escola, li comprava discos, hi compartia moltes coses, se l'enduia a les actuacions i ella, entre bastidors, el veia actuar. La Malena ens va explicar què el feia plorar, què el deprimia, què el preocupava, què l'emocionava, què li agradava.

D'on va sortir aquest humor teu tan singular?

A mi m'agradava la ràdio seriosa. Quan era petit, la meva mare escoltava Luis del Olmo i jo no volia ser locutor de ràdio, jo volia ser Luis del Olmo.

I què vas fer?

Em vaig comprar un casset i, amb el magnetòfon que teníem a casa, gravava les preguntes com un locutor seriós i també gravava les respostes al casset. Després seia i escoltava l'entrevista, la meva creació. Però vaig descobrir que volent fer les coses seriosament estava fent humor. No ho vaig buscar, va sortir així. I aleshores vaig deixar de voler ser Luis del Olmo i vaig voler ser Gila [riu].

Quan et demanen a què et dediques, què dius?

Abans no sabia què contestar i ara tampoc. De fet, escric llibres, escric guions, faig televisió, faig ràdio… Faig coses, sóc faedor de coses! Parlo de les coses que m'interessen.

I què t'interessa?

La ciència, moltíssim, i la filosofia. Però ara, per damunt de tot, m'interessa el meu fill, Ulises.

En què t'ha canviat?

He deixat de ser la persona mes important per a mi, he deixat de ser vanitós en general, ja no sóc la persona que més m'estimo del món. M'impressiona la seva puresa, la innocència. Una persona que amb tres anyets veu una font i li diu: "Adéu, aigua!" és poesia en estat pur. També és salvatgisme i egoisme extrem. Però aquesta barreja d'egoisme i puresa m'agrada.

Et traeix molt el teu caràcter exigent i alhora insegur?

Si. Una vegada en Xavier Sardà em va dir: tu ets el teu propi enemic.

Dels professionals amb qui has treballat, què en destacaries?

De Gemma Nierga, la intuïció; de Pepa Fernández, la bondat; de Xavier Sardà, el rigor obsessiu i l'odi per la sensibleria. I quan es barreja la capacitat de treball, el talent i la bondat, és l'hòstia. Ser bona persona i generós és impressionant.

Col·labores a La ventana de la SER i a No es un día cualquiera a RNE. Prepares algun projecte nou?

Un programa de televisió amb Antonio Gasset per a la productora Minoria Absoluta, de Toni Soler.

El gran Antonio Gasset Dubois i els seus Días de cine !

Ell mateix. Té 65 anys i està jubilat. Viu entre Madrid i Berlín, on hi té la filla. El contrast físic és brutal: ell és alt i gran, jo sóc baixet i més jove, som com Don Quixot i Sancho Panza.

Fes-me'n cinc cèntims.

No en puc dir gran cosa perquè l'estem dissenyant i si dónes idees les copien. Però ja sabem què farem i serà divertit. El títol sí que te'l puc dir perquè segur que no el poden copiar. Es dirà Ortega y Gasset .