Jaume E.Ollé: "És imperdonable que morin nens per falta de penicil·lina"

És especialista en malalties infeccioses però, com a metge, Jaume E. Ollé, fa tots els papers de l'auca. En més de trenta anys de carrera, ha treballat a Haití, Santo Domingo, Uganda, Etiòpia i Bolívia. Es va formar als anys 70 als Estats Units, on es va trobar amb els primers casos de sida. Però de seguida va marxar a exercir de metge on la situació sanitària és més precària. A Crónicas de un médico en el mundo ho explica. Són històries molt dures. Però escriure li serveix de catalitzador. I escoltar-lo, desperta consciències.

Com és la pràctica mèdica en aquests països?

No té res a veure amb la d'aquí. És més difícil perquè has de saber una mica de tot i el 80% de les coses que vaig aprendre no les faig servir.

Per què?

La meva especialitat són les malalties infeccioses, però la majoria de les que hi ha en aquests països no les puc diagnosticar. Les puc sospitar i sovint no les puc tractar. En canvi, em trobo amb un atac d'apendicitis o amb una cesària i no pots dir: "No, és que jo no en sóc especialista'.

I suposo que és una medicina més humana i molt menys tecnificada.

Al malalt l'he de tocar perquè l'examen físic encara és una part molt important del diagnòstic, mentre que aquí el metge no toca. La història clínica és difícil perquè també hi ha una problema de llengua. De vegades necessito tres persones per traduir un malalt i, després de deu minuts parlant, l'únic missatge que m'arriba és: "Té mal de cap".

És un repte constant.

I hi ha coses que no pots oblidar, com el context social, religiós, històric... Imagina't treballar en sida en un país àrab musulmà en què hi ha una asimetria home-dona. Recordo el cas d'una pacient; el seu marit feia dos anys que sabia que estava infectat i seguia mantenint relacions amb ella, que estava embarassada. Quan ella ho va saber, va dir: "El meu marit és un criminal". I a Uganda hi ha un problema freqüent: l'agressivitat de la dona amb els nens. Vaig tractar un nen que havia estat ruixat amb benzina i li havien calat foc. El més fàcil és dir que la mare és una bèstia, però quan veus la condició de la dona en aquests llocs... A Uganda l'home té moltes dones, la dona treballa tot el dia i està en un estat de repressió i d'agressió que de vegades explota i la cadena es trenca per on és més feble: el nen. Si ho jutges amb els nostres ulls, esclar que és bèstia. Però no pots oblidar mai el context.

Com es blinda en aquests casos?

Aquestes històries, en part, estan escrites per treure el sentiment d'impotència i perquè altres metges sàpiguen que hi ha altres tipus de medicina. Però no em vull blindar. De vegades se't fa un nus a la gola però aprens a tallar-ho. Amb trenta malalts de sida, se te'n moren dos o tres per setmana i esclar que m'afecta, però aprens a no pensar en els que moren sinó en els que estan vius. Són tècniques de supervivència.

I diu que viu "en un estat de rebel·lió permanent".

Sí, perquè alhora penses: per què s'ha de morir aquesta persona? Al segle XXI crec que és imperdonable que hi hagi criatures que es morin per falta de penicil·lina. Em continua cabrejant. Perquè ells han viscut sempre així, però tu saps que no caldria que fos així. Però també són societats que viuen en un equilibri molt inestable i llavors hi introdueixes la penicil·lina i pots causar un daltabaix.

És un dels dilemes quan es va a l'Àfrica.

Hi ha una màxima en medicina que diu: " Primum non nocere ". És a dir, primer no facis mal. Intenta que quan tu marxis -perquè al final sempre marxes- les coses no quedin pitjor que abans. I voler imposar el nostre mode de vida al final no deixa de ser una mena de control.

Un altre problema és l'accés als fàrmacs.

Sí, però amb els fàrmacs no n'hi ha prou. És tot el sistema, i canviar-ho és molt difícil. Un exemple: m'encarregava d'un programa de tuberculosi i la gent no es curava. Per què? Perquè havien de venir periòdicament a medicar-se i no ho feien perquè no podien deixar el camp, els fills... Al final, nosaltres els portàvem els fàrmacs.

Què és el més urgent?

El gran problema és que la salut no és una prioritat

en aquests països. Els pressupostos de Salut són mínims. I la gent està mal pagada. Tampoc pots exigir gaire perquè, al capdavall, tu estàs en condicions privilegiades. Tenia una infermera que cobrava 100 euros al mes i tenia quatre fills per cuidar. Abans d'arribar a l'hospital ja havia treballat dues hores al camp i, si està cansada, tampoc li pots dir res.

Què li agrada més de l'Àfrica?

Que encara hi ha aquest contacte personal que aquí no existeix. Tinc una foto a Etiòpia envoltat de nens. Si aquí em poso a parlar amb un nen que no conec, em diran que sóc un pedòfil. I encara hi ha una natura molt rica, que aquí estem perdent cobrint el planeta de ciment.

Es planteja exercir aquí?

Aquí em sento fora de context i d'alguna manera em desmotiva. Allà és més dur però l'estímul és més gran perquè també ho és la necessitat: si no hi ets tu, no hi ha ningú més.