Joanet Gardy Artigas: "Miró no parlava gaire per protegir-se de la gent"

Va créixer al costat de Picasso, Braque i Buñuel. Joan Miró va ser per a ell un mestre i un amic. Em diu que el fotògraf Català-Roca era el seu germà gran. En memòria del seu pare, l'any 1989 va crear a Gallifa la Fundació Llorens Artigas, un espai de creació per a artistes d'arreu del món. Joanet Gardy Artigas segueix treballant: les seves últimes escultures són monstres.

La teva infantesa, envoltada d'artistes, no va ser la d'un nen normal.

M'encanta no ser normal! He tingut molta sort. Vaig néixer a París, on el meu pare ja era un artista conegut. Quan els alemanys van entrar a París, ell no volia tornar a Espanya, era republicà, i vam mudar-nos a Ceret. Dos anys més tard, la família va tornar a Catalunya. Però als divuit anys vaig marxar a París, a la Galeria Maeght, per on passaven Braque, Giacometti, Calder, Chagall, una colla d'artistes que es van convertir en els meus amics.

Eren assequibles o molt divos?

Tots els grans artistes són senzills i propers. Els que s'inflen i són arrogants no valen res.

El pare et va recomanar triar un ofici menys arriscat?

Mai, mai. Al contrari, quan li vaig dir que volia ser artista em va facilitar el camí. I quan li vaig dir que volia tornar a París em va ajudar en tot.

Qui era per a tu Josep Llorens Artigas?

Un artista amb molt de talent. Va voler dignificar la ceràmica, que ell considerava un art major. Era un mestre, bon amic dels seus amics, una bona persona i un bon pare. M'ensenyava i m'ajudava. Tenia una boníssima relació amb Picasso i amb en Joan Miró, que era com de la família.

El teu pare va jugar un paper decisiu perquè coneguessis la teva dona.

Sí. Jo volia anar al Japó perquè sempre m'ha interessat la magnífica ceràmica japonesa. Li vaig dir al pare i em va dir que demanés una beca. Va coincidir que la Mako va venir a Barcelona a estudiar ceràmica amb el pare a l'Escola Massana i ell me la va presentar per si em podia ajudar. I sí que em va ajudar: vam marxar junts al Japó i seguim junts fins avui. L'any que ve fem cinquanta anys de casats. Entre tots dos sumem cent anys de paciència, no de soledat.

I d'avi, pare i mare artistes, en surt un fill artista.

El meu fill Isao és pintor i dirigeix la fundació. Té el seu camí i la seva personalitat i tots els defectes necessaris per ser artista [riu].

Amb qui has treballat més de gust?

Sense cap mena de dubte, amb en Miró. Primer perquè és amb qui he treballat més, després per la seva gran qualitat humana i la seva simpatia. I, encara que no hi vaig treballar mai, amb en Giacometti vam viure moltes coses junts i ens vam fer molt amics. Parlava molt, li agradava conversar. Ens trobàvem als vespres a Montparnasse, a La Coupole, i allí passàvem les nits parlant sobre la vida.

Com era Joan Miró?

Era polit, molt discret, tímid. No parlava gaire perquè es protegia de la gent, de les bajanades externes. Però quan estava en confiança, amb gent que s'estimava, aleshores es deixava anar. Pensa que a ell també li va costar ser reconegut. Recordo quan aquí a Barcelona tothom deia: "Això també ho fa el meu nen". No entenien res. Per això els artistes van acabar marxant a París, tots! Vivíem una època decadent, en una societat tancada, on el franquisme va fer molt mal.

Fins a l'escultura Dona i ocell , recordes quan vas començar a col·laborar amb Joan Miró?

Vaig començar d'adolescent amb ell i el meu pare. Des del mural de la Unesco, el de Harvard, el de l'aeroport de Barcelona, el del Palau de Congressos de Madrid, el de l'edifici del Coderch a la Via Augusta... I també en quinze escultures. He participat en gairebé totes les obres.

Per cert, li vas tallar el bigoti a Dalí o és una llegenda?

Va ser una proesa de joventut. Era amb el compositor Leonardo Balada, el fotògraf Jesse Fernández i altres amics en una exposició de Tàpies a la Martha Jackson Gallery de Nova York. Estava a vessar de gent. De sobte, Dalí va entrar com Moisès obrint les aigües, amb el bastó, una armilla d'or i els seus bigotis llarguíssims. Vaig dir als amics: "Algú li hauria de tallar el bigoti". I em van posar unes tisores a la mà. Així que vaig anar per darrere i li vaig tallar. Dalí em va dir, en català: "Per què ho has fet?" Algun dia havia de passar, li vaig contestar somrient. Hi havia molta expectació. Però ell va tornar a fer de Dalí tot explicant en anglès que també tenia un testicle més llarg que l'altre i que el bigoti més llarg li serviria per captar ones còsmiques. Sort que ella no hi era, perquè la Gala sí que em feia por. Tothom ha de fer un acte surrealista a la vida.

Envellir és un inconvenient?

Ser vell té inconvenients, però té un gran avantatge: et dóna llibertat, no has de passar comptes amb ningú i fas el que et dona la gana. Per a l'artista és indispensable la llibertat. No és veritat que qualsevol temps passat va ser millor. Qualsevol temps futur ho serà.