Jugant amb foc

Les coses han canviat a Catalunya i el PSC segueix fent veure que no se'n adona. En l'època de Felipe González, els socialistes catalans es podien permetre tota mena d'equilibris per no posar en perill la seva vinculació amb el PSOE, però ara és diferent; les exigències són més grans i el sentit de la pròpia responsabilitat s'ha obert camí a Catalunya. El vell joc de malabars s'ha acabat. De fet el van acabar ells, els mateixos socialistes catalans, un dia del 2008 en què Montilla li va dir a Zapatero: "T'estimem, José Luis, però estimem més Catalunya i els seus ciutadans". Era una declaració valenta, però ara ens sembla pura retòrica. Què ha canviat des d'aquell dia? Que a la Generalitat ja no hi mana el PSC, sinó CiU. Hem d'arribar a la conclusió que, per a bona part dels quadres i de les bases del PSC, els seus són a la Moncloa, i no a la plaça de Sant Jaume. És així de simple i així de preocupant. Preocupant per al socialisme català, però també per a les esquerres en general, perquè aquest conflicte de lleialtats pot posar les bases d'una nova hegemonia convergent. I el PSC, desorientat i sense lideratge, es pot trobar marginat de tots els centres de poder polític, aferrant-se a quatre alcaldies metropolitanes com a únic salvavides. La qual cosa, em temo, no afavorirà la seva renovació en un sentit catalanista.