L'allargada ombra de Mladic

El setzè aniversari del crim de Srebrenica perpetrat la setmana del 12 de juliol del 1995 s'ha recordat enguany amb l'enterrament de 613 noves víctimes identificades, que sumen fins a 5.137 els morts que ja s'han pogut enterrar, amb nom i cognom, d'un total estimat de més de vuit mil civils assassinats. Com cada any, també la Marxa per la Pau ha recorregut fins a Tuzla els 73 quilòmetres que, a través dels boscos i les muntanyes, van caminar aleshores els fugitius de la ciutat assetjada, la majoria dels quals van deixar la vida durant el trajecte.

Dos fets nous han donat una mica d'assossec als supervivents i als familiars de les víctimes de Srebrenica en aquest nou aniversari. El primer és la detenció de Ratko Mladic i el seu trasllat al Tribunal Internacional de l'Haia. El segon fet és la condemna contra l'Estat holandès per la seva responsabilitat en la mort de la família de Hassan Nuhanovic, traductor dels cascos blaus encarregats de vetllar per la població de Srebrenica quan la ciutat es va convertir en un enclavament sota protecció de l'ONU.

La història d'Ibro, Nassiha i Mohamed, el pare, la mare i el germà de dinou anys de Hassan, és una història que, més enllà de les pallassades que Mladic fa davant del Tribunal de l'Haia, ens obliga a mirar cara a cara un dels aspectes més tèrbols de la Guerra de Bòsnia, com és el de la responsabilitat internacional i, especialment, europea, en la destrucció del país i el terrible destí de milers de civils de totes les edats.

Hassan Nuhanovic i la seva família van arribar a Srebrenica com una família més dels refugiats musulmans que fugien dels pobles de l'est de Bòsnia, on des de l'any 92 es practicava la neteja ètnica. Quan Mladic va atacar Srebrenica, prop de sis mil civils van córrer a refugiar-se a la base de l'ONU a Potocari, seu del batalló holandès. Mladic, però, va ordenar buidar la base i el comandament holandès va ser incapaç de negar-s'hi i els van obligar a sortir-ne, malgrat l'evidència del tràgic destí que a molts els esperava en mans dels soldats serbis, que mataven els homes a pocs metres de la base. La família de Hassan va ser de les darreres en abandonar la base. Hassan s'hi va quedar perquè tenia credencials com a treballador de la base. Els seus pares li van dir que no es preocupés, que se'n sortirien. Però Hassan sabia que potser no els veuria mai més. "Vinc amb vosaltres", va insistir. I el germà, Mohamed, li va contestar: "Tu no véns, tu et quedes aquí perquè t'hi pots quedar". Va ser la darrera vegada que els va veure vius.

Del pare de Hassan, Ibro, n'hi ha unes imatges de la BBC que quedaran per sempre: és quan ell, el mestre d'escola Nessib Mandzic i Camila Omanovic es desplacen a l'Hotel Fontana de Bratunac com a representants de la ciutat per negociar amb Mladic el destí de la població. "Em dic Ibro", es presenta el pare de Hassan parlant en nom del grup. "Et vull ajudar -diu Mladic-. Podeu sobreviure o desaparèixer, les vostres dones, els ancians, els veïns. Decidiu què voleu fer", amenaça Mladic sense aixecar la veu tot demanant que entreguin les armes. "Al·là no us pot ajudar. Mladic sí que ho pot fer", diuen els testimonis que van afegir fora de càmera. A la mateixa taula de la mentida i de la traïció on ja s'havia decidit el crim, a l'ombra de Mladic, el coronel dels Cascos Blaus Thomas Karremans, holandès, europeu, màxim representant de l'ONU, pren apunts amb la vista abaixada.