L'amic Mohamed i una colla d'aprofitats

C. camina amb el cap baix, arrossegant una bossa de plàstic. Malgrat la voluntat de ser transparent, inexistent, la seva figura esquelètica vestida amb una camisa dues talles més grans, sobresurt enmig de la multitud que omple el Portal de l'Àngel. Assegut a la plaça del Pi, C. obre la bossa i comença a treure papers i ordenar-los sobre la taula: els documents que l'acrediten com una persona pobra i malalta, l'informe clínic de l'Hospital del Mar, signat pel metge l'any 1997 quan se li va diagnosticar un càncer, la història mèdica amb les 73 sessions de quimioteràpia que li van aturar la malaltia però li van fer perdre les dents...

-Miri... -C. obre la boca per demostrar ostensiblement, davant la sorpresa dels turistes de la taula veïna, que ja no té ni una dent.

-Jo no enganyo a ningú -insisteix, passant el dit pels maxil·lars esdentegats abans de tornar a les "proves", "proves documentals" insisteix, remarcant aquest fet burocràtic per si de cas hi ha dubtes sobre una pobresa que salta a la vista: heus aquí, doncs, els rebuts amb les despeses dels productes de farmàcia que no entren a la seguretat social, el lloguer, la llibreta del banc...

L'extracte bancari d'un sol mes ocupa unes quantes pàgines. El dia 31 de maig, per exemple, hi queda anotat l'ingrés de la renda mínima d'inserció, 459,01 euros, i l'1 de juny els calés ja s'han gairebé esfumat amb el pagament dels rebuts del pis -300 euros-, la llum, el telèfon. A partir d'aquest dia, els reintegraments de 20 euros i les petites ajudes de 10 i 20 euros que li ingressa algun familiar o amic -"per poder menjar, gràcies a Déu", diu C.- fan variar la llibreta amb saldos que oscil·len entre el 0 i el 20 i s'estanquen al 0 absolut el dia 30, tot esperant la RMI del dia 31, que el mes de juliol no va arribar i va quedar el compte bloquejat, fins que el dia 26, C. va ser citat a una entrevista de control a les oficines de la Generalitat i s'hi va presentar amb la bossa de plàstic i "les proves" que demostren qui és i qui diu ser l'informe que li concedeix la RMI.

-M'he sentit humiliat, vexat, he passat por i gana, ens han tractat com a delinqüents -C. abaixa la veu tot remenant dins la bossa per mostrar els retalls de premsa que ha anat arreplegant aquests dies.

-Miri el que va dir al Parlament el conseller Mena -s'exalta mentre desplega la pàgina d'un diari que titula amb la frase del conseller: "Cobraba hasta el imán de Lleida" .

El retrat, el perfil que els consellers del Govern van donar al Parlament dels receptors de l'ajuda destinada a la gent més pobra, la majoria casos socials, és demolidora. Pel que sembla, el conseller -segueix llegint els retalls de diari- té un amic que es diu Mohamed i el tal Mohamed li ha explicat que la RMI produeix "l'efecte crida" dels marroquins, i que ell mateix viu al Marroc cobrant la RMI. I es veu que també s'ha trobat el cas del fill del propietari d'una multinacional que "està enfadat amb el seu pare" i cobra la renda. I que la cobren gent que té canals de televisió privada, i que van al veterinari, tenen més d'un telèfon mòbil, i paguen quotes a les ONG! Qui és en Mohamed? No se sap. Qui són tots aquests espavilats? Quants són? Ni idea. ¿Amb quina finalitat, doncs, l'anècdota es converteix en categoria al Parlament de Catalunya? ¿Són exemples inconcrets, fantasies destinades a alimentar l'imaginari dels sectors socials que pateixen més la crisi, arguments per a la ciutadania mentre pren el cafè -"quina barra, aquesta gent"-, el punt de partida per construir les noves idees que haurien de regir l'ajuda futura als que la necessiten?

Als serveis socials que gestionen el cas de M.-que no es volen identificar, ningú es vol identificar-, han fet balanç de la situació dels seus usuaris després del caos del mes d'agost. De la llista de 110 casos de RMI que inclouen el dossier que gestiona un dels treballadors socials, 12 estan encara en estudi perquè presenten dubtes i només 1 es podria considerar fraudulent. La resta compleixen perfectament la llei. Els consellers, però, no van valorar els beneficis que aquesta ajuda té per a la majoria de la gent que la rep, ni van explicar els greus problemes socials i de pobresa que viu la nostra societat, i que augmentaran. Pel que sembla, la sospita de frau generalitzat barrejada amb la necessitat d'actualitzar les dades han estat l'argument que ha fet trontollar tot el sistema d'ajut i ha permès que en l'ambient hi quedi flotant la idea que els que necessiten ajuda "podrien ser" uns aprofitats.

C. diu que treballa des dels 14 anys però que l'empresari que el contractava mai va pagar correctament la seguretat social. Explica que només li queden de família uns cosins, que va a la biblioteca a llegir. Ara està llegint Quan érem capitans , de la Teresa Pàmies, diu mentre ensenya el carnet de la biblioteca i "les proves", els documents de la seva "situació" cauen a terra. "Em poden treure l'ajuda d'aquí cinc anys?", pregunta atabalat mentre recull i reordena la paperassa. "A tothom li pot passar, potser un dia els hi passarà a ells...", sento que remuga enmig de la multitud abans de fer-se fonedís.