Emili Fernández Miró "L'avi només va ser públic quan era absolutament indispensable"
Emili Fernández Miró (Palma, 1958) va conèixer a fons el seu avi quan de petit el visitava al seu taller mallorquí de Son Abrines. Amb els seus dos germans gestiona l'herència familiar a través de la Successió Miró, l'entitat que vetlla per la protecció de la imatge i l'obra de Joan Miró. Emili Fernández Miró és especialista en l'escultura del seu avi -n'ha elaborat, juntament amb Pilar Ortega, el catàleg raonat- i està organitzant una gran exposició al Yorkshire Sculpture Park per a l'any vinent.
Era molt diferent el Miró íntim i familiar del Miró personatge públic?
El meu avi era una persona molt individualista que, des de molt jove, no va voler participar en cap moviment que pogués exigir-li unes normes, o bé en va fugir. Fos la ideologia comunista estricta d'André Breton o d'altres grups polítics, òbviament d'esquerres. En el seu entorn familiar va deixar absoluta llibertat a la seva dona, Pilar, respecte a les tasques d'educar la filla i després els néts grans, així com els aspectes econòmics. Tot això li permetia obtenir el que realment era el seu desig, actuar en total llibertat de pensament.
Com pensa que entenia ell el compromís social i polític?
Miró només va ser públic quan era absolutament indispensable.
Muralisme, escultura pública, obra gràfica... Creu que eren maneres de combatre l'elitisme del món de l'art?
L'avi era sobretot curiós. Qualsevol suport o objecte del que es pogués servir el veia útil com a punt de partida per explicar la seva obra. També en remarcar les enormes xifres que es pagaven per les seves obres es va decantar per fer més litografies, que són més fàcils d'adquirir.
Per què creu que Miró desperta cada cop més interès entre les noves generacions?
És evident que Miró va crear un llenguatge, uns signes, que han sigut alterats, transformats i deformats pels joves dissenyadors. Però el coneixement en profunditat de la seva obra no sóc conscient que hagi crescut. Les noves generacions estan ara en una altra història i manegen aparells que fan que no sigui indispensable una formació sòlida. El resultat és, com a mínim, discutible.
Què queda per descobrir de Miró?
Queda per descobrir la seva obra última. Pintures amb collages atípics com claus, xinxetes, pedaços, orí, conglomerats... Però bé, tinc un projecte d'exposar i explicar amb profunditat d'aquí poc aquesta violenta darrera història poètica del meu avi.
