Als 35 anys, Ramzan Kadírov en fa quatre que és president de Txtetxènia i acaba de començar un mandat de quatre anys més. Razman Kadírov -fill d'Akhmed Kadírov, el líder txetxè russòfon asssassinat el 2004 pels islamistes- és la cara no pas amable però sí esperpènticament divertida del putinisme al Caucas. Els seus vincles amb els esquadrons de la mort assassins d'opositors i de periodistes incòmodes no li impedeixen passejar-se desafiador per Grozni -convertida en ciutat aparador com Les Vegas- o bé aparèixer al mig del camp de futbol disfressat de jugador del Terek Grozni, l'equip de la capital, que Kadírov ha volgut projectar internacionalment.
Ramzan Kadírov és a hores d'ara el salvapantalles de Putin, hàbil en moviments de distracció però incapaç d'emmascarar la complicada realitat del Caucas. I molt especialment de la república de Kabardino-Balkària on es viu una situació de guerra oberta entre els islamistes i les unitats russes, des que a final de febrer hi va haver un quadre d'atac de la guerrilla contra la capital.
Les explosions del 24 de gener a l'aeroport de Domodiédovo de Moscou, que van causar almenys 35 morts i desenes de ferits, van ser el pròleg d'un nou procés de violència, que dóna per tancada l'etapa estrictament txetxena. Queden enrere episodis com l'assalt al Teatre Dubrovka de Moscou el 2002 i a l'escola de Beslan, a Ossètia del Nord, el 2004, i s'anuncia la guerra santa per l'Emirat del Caucas, també conegut com Emirat Islàmic. Un ens que abasta Txetxènia, Inguxetia, Ossètia del Nord, Daguestan. Kabardino-Balkària i àrees de Karatxaevo i de l'Estepa Nogai. Una regió gens aliena als traçats d'oleoductes i gasoductes tant russos com de companyies occidentals.
Autoproclamat la tardor del 2007 pel llavors president d'Ixkèria, Doku Umàrov -la presumpta mort del qual ha estat anunciada diverses vegades per la propoganda russa- l'Emirat del Caucas és tan virtual com els deliris futbolístics de Ramzan Kadívor. La diferència és que el president txetxè fa tàndem amb Putin mentre que la cort de l'emir Umàrov es recolza en el Front Caucàsic, una estructura militar disposada a la autoimmolació, com el suïcida de Domodiédovo.
Molts dels guerrillers són fills i néts dels txetxens deportats per Stalin, que més tard serien trinxats per la Rússia de Ieltsin. El 1996 aconseguirien una efímera independència que entre el 1999 i el 2000 Putin reduiria a runa. Per als hereus de tants anys de matances i d'humiliacions l'Emirat del Caucas és la redempció. Molts són joves que viuen amagats pels boscos, tenen un baix nivell educatiu, s'alimenten d'odi, lluiten per Al·là i es poden equiparar amb els seguidors de Bin Laden.
Així com la primera guerra de Txtexènia va desunir els russos, i la segona els va cohesionar i va fragmentar els txetxens, aquesta tercera guerra, ja no pas de Txetxènia, sinó de tot el Caucas musulmà, amenaça amb crear al Kremlin un front d'inestabilitat paral·lel al de l'estancament econòmic. L'amenaça del terrorisme islamista, que fa 12 anys va servir a Putin per encapçalar l'onada de nacionalisme que el va dur al poder, no només no s'ha esvaït sinó que està prenent una volada impredictible. Fins i tot per a Ramzan Kadírov. La "guerra de Putin", com la va batejar el corresponsal de France Press Sebastian Smith, sembla que no té final.
