L'entorn de Zapatero assumeix el fracàs i surt de la primera fila

MadridEl diputat malagueny José Andrés Torres Mora és un zapaterista de pedra picada i de primera hora, i defensa el programa regeneracionista amb què el polític socialista va arribar al govern l'any 2004. Els escrits al seu blog demostren com aquest col·lectiu ha acabat assumint el fracàs d'una aventura generacional que va tocar fons amb la derrota del 22 de maig.

Pocs dies després de la patacada, Torres Mora escrivia: "Jo em sentiria un fracassat com a dirigent del meu partit si hagués de dir als meus companys que l'he portat a una situació de tanta debilitat que, per preservar-ne la unitat, és millor que renunciïn a una elecció del candidat autèntica i, per tant, disputada. Sempre que apareix un home providencial que ens exigeix que li entreguem tot el poder per salvar-nos, ens hi hem de negar". I això és el que ha passat amb l'elecció d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat en detriment de Carme Chacón.

De l'ideari que el grup Nova Via va dissenyar l'any 2000 en esmorzars mig clandestins a casa de l'avui ministra Trinidad Jiménez, en queden les engrunes. Restes del naufragi provocat per diferents factors: la incapacitat per pactar un model territorial que satisfés la majoria, la manca de poder real dins del PSOE, la renúncia a una política fiscal d'esquerres en temps de bonança econòmica i la gestió de la crisi posterior. Tot plegat ha retornat el partit als braços de la vella guàrdia, més pragmàtica, per intentar salvar els mobles en les pròximes eleccions.

Un allunyament progressiu

El debat de política general que s'ha celebrat aquesta setmana ha certificat el final d'una etapa, amb el comiat de la majoria de grups a Zapatero. Rubalcaba, en un discretíssim segon pla, ha deixat clar el seu distanciament respecte a la gestió de Zapatero. Ell ja treballa per bastir una alternativa teòricament més social que pugui seduir de nou un electorat molt desmoralitzat per les contradiccions dels últims anys.

L'entorn del president espanyol assegura que la ruptura amb el gruix de l'electorat tradicional comença sobretot l'any 2009, quan l'executiu anuncia que apujarà l'IVA en els pressupostos de l'any següent. A partir d'aquí s'inicia un allunyament entre el discurs dels dirigents del partit, que deien que els mercats eren els culpables de la crisi, i una acció de govern que exigeix sacrificis a les classes treballadores. El punt àlgid és el paquet de mesures que s'aprova el 12 de maig del 2010, que establia la congelació de les pensions, la reducció de sou als funcionaris i la supressió del xec nadó.

Els partits de l'esquerra parlamentària, que primer van ser aliats seus, van retreure a Zapatero aquesta política econòmica quan la crisi encara no era tan dura i es van oposar a mesures com l'eliminació de l'impost de patrimoni l'any 2008. Les crítiques, però, també li han vingut des del pinyol fundacional de Nova Via. Jordi Sevilla, exministre d'Administracions Públiques, va ser un dels seus col·laboradors més propers però ara qüestiona el rumb de la política econòmica del govern del PSOE i diu que el pla antidèficit va ser una "rectificació profunda dels signes d'identitat" del president.

En el capítol territorial, Zapatero va aconseguir jubilar els vells barons autonòmics que durant tants anys van marcar la pauta del PSOE. Això se li va girar en contra perquè els seus hereus s'han estavellat contra les urnes. És el cas de José Montilla, que va substituir Pasqual Maragall; l'extremeny Guillermo Fernández Vara, amb menys autoritat interna que Juan Carlos Rodríguez Ibarra; José Antonio Griñán, que no ha pogut controlar les batalles internes a Andalusia, i el castellà José María Barreda, molt crític amb Zapatero.

La vella guàrdia felipista que mana de nou -que feia costat a José Bono i va perdre contra Zapatero el 2000- és un retorn a la política de peix al cove i als acords amb CiU i PNB en funció del moment.

No en queda gairebé res dels pactes de Santillana del Mar de l'any 2003, en què el PSOE va acordar les reformes territorials que posaria en marxa quan governés. El procés de l'Estatut va crear moltes tensions en el socialisme espanyol i, des de l'entorn zapaterista, lamenten amargament que els nacionalistes i l'esquerra catalana, començant pel PSC, no els posessin les coses fàcils. En un article a El País , Chacón i l'expresident espanyol Felipe González ho posaven en negre sobre blanc. El meló autonòmic s'ha tancat i torna a planar el fantasma de l'harmonització amb l'excusa de la crisi.

Avui d'un Zapatero en retirada en queda sobretot el record de les polítiques socials amb lleis com la del matrimoni homosexual, la de la dependència i la de l'avortament.

El final d'etapa té noms propis: José Blanco s'allunya dels focus i no dirigirà la campanya de Rubalcaba, Bernardino León -mà dreta del president- serà l'enviat de la UE per al Mediterrani i l'exministra Bibiana Aído ha fitxat per l'ONU. El zapaterisme només tornarà si Chacón planta cara el 2012 per liderar el PSOE.