L'èpica d'una vaga general
L'èpica de la vaga general és la d'aquell treballador que, complint cada dia amb les seves obligacions i tenint un comportament impecable envers els seus superiors, arriba un dia que, fart del rumb que prenen les coses, es queda a casa. I l'endemà reapareix i continua treballant igual que abans, sense dir res, davant la mirada atònita dels companys, alguns de revestits d'una falsa radicalitat, d'altres de submisos i aduladors. Aquesta manera civilitzada, silenciosa, de mostrar el rebuig, el cansament o fins i tot la ràbia que tan bé va recollir Antonio Tabucchi a la cèlebre Afirma Pereira és la que és realment capaç de descol·locar el poder i posar-lo davant les seves pròpies contradiccions. Perquè no sap com respondre-hi.
En canvi, els que opten per la violència, a més de provocar danys injustos (¿realment el problema són els treballadors que decideixen no fer vaga?), només aconsegueixen desacreditar-se i tenyir de sospita les seves raons. I el pitjor: esborrar les històries de milers de Pereiras.
