MOVIMENTS POPULISTES
Crònica 10/04/2012

L'espanyolisme també creu en els Països Catalans

Xavier Casals
4 min
PROTAGONISME ARRAN DE LES DENÚNCIES CONTRA LA IMMERSIÓ
 El president de Convivencia Cívica Catalana, Francisco Caja (dreta), ha guanyat notorietat arran de la sentència favorable del TSJC a les tres famílies que reclamaven ensenyament en castellà, representades per l'advocat de l'entitat (a l'esquerra).

BARCELONAConvivència Cívica Catalana (CCC) i el seu president, Francisco Caja, han agafat notorietat recentment per la lluita contra la immersió lingüística i per haver difós unes balances fiscals catalanes pròpies que presenten un superàvit del 2,1%. Aquest posicionament de CCC en el debat polític català reflecteix que la seva activitat té una dimensió ideològica que transcendeix la defensa de drets lingüístics pretesament conculcats.

En aquest sentit, cal tenir en compte que Caja és membre del patronat d'honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española (Denaes), com Fernando García de Cortázar, Gustavo Bueno, Amando de Miguel, Aleix Vidal-Quadras o Jon Juaristi. A la vegada, CCC s'ha adherit l'última dècada a iniciatives que han aplegat entitats anticatalanistes de València, Aragó i les Balears que formen un fenomen emergent i paradoxal: l'eclosió d'un anticatalanisme pancatalà.

Aquest anticatalanisme no és inèdit, va tenir una primera plasmació als anys trenta, com ha mostrat Arnau González Vilalta en l'estudi La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939) . Tanmateix, resulta cridaner el seu retorn a l'albada del segle XXI a cavall del secessionisme lingüístic, com Francesc Viadel va apuntar a No mos fareu catalans. Història inacabada del "blaverisme" . ¿Quin vector de fons explicaria aquest fenomen?

Anticatalanisme d'origen blavero

Sembla plausible pensar que s'ha produït una difusió estatal de l'anticatalanisme blavero, que es va iniciar per primer cop a finals del segle passat, arran de les campanyes dirigides contra Jordi Pujol als anys noranta perquè va donar suport al govern de Felipe González. Llavors Pujol va ser presentat com el gran manipulador de la política espanyola des de la rebotiga, plasmant el mite blavero que denuncia l'existència d'un "criptopoder" català, però que ara no desitjaria ja controlar els Països Catalans, sinó tot l'Estat.

Al segle actual aquesta catalanofòbia de matriu blavera s'hauria expandit àmpliament a tot Espanya a través de les campanyes dirigides contra el tripartit. Des de cercles polítics i mediàtics es va recuperar el joc de metàfores emprat una dècada enrere per denunciar ara un president Zapatero "segrestat" per l'executiu català i especialment per Josep-Lluís Carod-Rovira. Mariano Rajoy va explicitar el missatge el 2005: "Espanya, per primer cop en la seva història, està en mans i a disposició dels qui no volen ser espanyols. [...] Assistim ja a un pla molt elaborat per al desmantellament de l'Estat segons les directrius que imposen minories nacionalistes i molt particularment el govern tripartit".

El punt de partida més proper del nou anticatalanisme remet a l'octubre del 2003, quan es va celebrar a Saragossa una marxa de la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (Facao), el Grup d'Acció Valencianista (GAV) i el Centro Cultural Mallorquí-Plataforma en Defensa de sa Llengo Balear (CCM-PDLB) amb el lema No als Països Catalans. Aragó, València i Balears no parlem català . Un any després es va presentar la Plataforma Constitucional y Autonomista a València, que incloïa el grup blavero Nou Valencianisme, la Facao, el CCM-PDLB i CCC. Caja va afirmar que la plataforma impulsava "una resistència cívica activa al projecte de l'imperialisme pancatalanista".

Articulació i coordinació recent

La dinàmica va continuar i el juny del 2008 es va constituir a Fraga la Plataforma No Hablamos Catalán amb motiu de la votació de la llei de llengües d'Aragó. El seu manifest fundacional deia: "Primer va ser la confederació catalana-aragonesa, després la invenció de la Franja, després els Països Catalans, posteriorment l'espoli de les obres d'art sacre i ara hi ha aragonesos que volen imposar als nostres fills el català". Aplega entitats com les joventuts del Partido Aragonés, que es proclamen defensores de la cultura i llengües "de cada comunitat autònoma de l'antiga Corona d'Aragó" i del castellà, i rebutgen "l'imperialisme a través del concepte de Països Catalans que pretén un territori de parla estàndard catalana".

En aquest marc, el desembre del 2009 membres d'entitats d'Aragó, València, Catalunya i les Balears es van mobilitzar a Madrid contra "l'expansionisme lingüístic i cultural catalanista". Van presentar el Manifiesto a la nación española , en què es comprometien "a defensar la llengua valenciana a València, la balear a les Balears, la llengua i modalitats aragoneses a Aragó i el bilingüisme a Catalunya". A l'albada del segle XXI l'anticatalanisme és la base d'identitats de notable analogia al blaverisme a Aragó i a les Balears.

És recurrent des de l'anticatalanisme denunciar l'existència d'un "imperialisme català" fonamentat en els Països Catalans. Aquest terme es va publicar per primer cop el 1886 i va aflorar amb la Renaixença. El va popularitzar als anys seixanta l'assagista valencià Joan Fuster, i el nacionalisme radical marxista (imbuït d'un discurs d'alliberament nacional tercermundista) denunciava que els Països Catalans eren una colònia d'Espanya. Avui els populismes regionalistes anticatalanistes emeten un discurs invers i afirmen que els Països Catalans fonamenten un "imperialisme català".

¿Ha existit realment un imperialisme català? Com demostra l'historiador Enric Ucelay-Da Cal a El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó y D'Ors a la conquista moral de España , la Lliga Regionalista a inicis del segle XX certament va modular un discurs imperialista, però aquest no va ser pancatalà, sinó estatal i va preconitzar convertir Espanya en un estat similar a la corona d'Àustria-Hongria.

stats