El Decret Suprem 748 passarà a la història de Bolívia com un dels moments més crítics de la presidència d'Evo Morales. Després de massives mobilitzacions a tot el país -inclosa la zona andina-, el decret, més conegut a Bolívia com el gasolinazo , va ser finalment retirat. Però l'experiència ha evidenciat tres coses: primer, que els bolivians no toleren cap maniobra amb els seus recursos naturals; segon, que s'acumulen errors històrics en la gestió d'aquests recursos que costarà molt redreçar; i, tercer, que el govern de Morales necessita noves vies per obtenir ingressos. I és aquí on entra en joc el liti, material de gran potencial futur gràcies als cotxes elèctrics.
L'objectiu del Decret Suprem 748 era, segons el govern, acabar amb el sistema de subvencions directes que està sagnant els comptes públics i limitant les possibilitats d'inversió. Aquestes subvencions -que només el 2010 van superar els 440 milions d'euros- estimulen, a més, el contraban de carburants a través de les fronteres amb el Perú, el Brasil i Xile, fenomen que el govern pretenia frenar. Però l'impacte econòmic del decret -que suposava un encariment mitjà de la gasolina o el dièsel del 83%- resultava excessiu.
Morales va cedir a la pressió social -i la seva popularitat ha caigut un 30%, segons una enquesta del diari bolivià El Deber -, i haurà de renunciar als ingressos que l'aplicació del decret li hauria aportat. "Aquest és un govern que, com tots els anteriors, no ha pogut resoldre el dilema d'incrementar els ingressos fiscals sense afectar la gallina dels ous d'or", explica a l'ARA l'enginyer expert en combustibles i analista del sistema petroler bolivià Javier Mansilla.
Una economia rendista
Bolívia és rica en matèries primeres: té les segones reserves de gas natural d'Amèrica Llatina, després de Veneçuela, i ocupa el lloc 63 en la llista de productors de petroli, segons el CIA World Factbook. Les dades del viceministeri del Tresor mostren que, actualment, el 30% dels ingressos de l'Estat procedeixen dels hidrocarburs. "En un país on l'economia informal -la que no paga impostos però demana serveis públics- representa més del 70%, els governs opten per la via fàcil i es tornen rendistes dels ingressos que generen els recursos naturals", explica Mansilla. Una estratègia que comporta riscos, com la fluctuació dels preus internacionals d'aquests productes.
Que sigui l'Estat bolivià qui gestioni els recursos, i no empreses estrangeres privades, és un dels eixos centrals del discurs i l'acció política d'Evo Morales des que va accedir al poder, tal com va demostrar amb la nacionalització del gas el 2006 -i de la qual en van sortir afectades empreses com Repsol-. Una mesura d'alt rèdit electoral però d'efectivitat qüestionable. Mansilla considera que "el procés de nacionalització dels hidrocarburs s'ha conduït buscant resultats polítics sense preveure els efectes negatius a mitjà termini". Tot i les seves reserves, Bolívia importa carburants líquids i és habitual que hi escassegi el GLP, un derivat del petroli que s'utilitza a les llars per cuinar i obtenir energia. "Això complicarà la gestió actual del govern durant els pròxims anys fins a límits insospitats", afegeix.
La insuficient inversió local o estrangera i una gestió poc eficient, esquitxada de corrupció, poden ser algunes explicacions de la situació. Segons alerta la boliviana Fundación Milenio en un dels seus últims informes de conjuntura, la inversió pública en l'àrea d'hidrocarburs representa el 2,3% del total, un nivell que "no pot abastir un sector que necessita un constant impuls de recursos". Com a mostra d'això, els pous oberts de producció i explotació de gas s'han reduït, en deu anys, de 95 a només 7.
Davant aquesta realitat, el govern bolivià ha posat els ulls en una nova font d'ingressos: el liti, metall amb què es fabriquen les bateries dels ordinadors, dels mòbils i, aviat, dels cotxes híbrids, i que guanya adeptes com a energia neta en la lluita contra el canvi climàtic. "Bolívia assegura al món un abastiment de liti en volums suficients com per permetre un canvi total de la matriu energètica global, garantint a més un preu just sense especulació", va proclamar Morales quan, a l'octubre, el govern va presentar l'Estratègia Nacional per a la Industrialització dels Recursos Evaporítics de Bolívia, que gestiona la Corporació Minera de Bolívia (COMIBOL).
Reserves per a 5.000 anys
L'estratègia detalla el calendari i la inversió per extreure i processar les reserves de liti més grans del món, situades a la salina d'Uyuni. El govern les xifra en 100 milions de tones -el 70% de les reserves mundials- que, al ritme de demanda actual, durarien 5.000 anys i que, als preus d'avui, valen més de 660.690 milions d'euros. Altres càlculs, però, les redueixen a la meitat. En tot cas, superen de llarg les dels principals productors del món: Xile i l'Argentina -a través d'empreses estatals o participades per corporacions internacionals, com Lithium Americas i Lithium One- i la Xina.
Tant la tecnologia com la inversió necessària -674,8 milions d'euros- seran 100% bolivianes. De moment, ja s'han perforat els primers pous a la salina, s'han construït tres piscines per a l'evaporació i s'està acabant la primera planta semiindustrial. L'entrada de socis estrangers només es preveu en l'última fase, la de fabricació de bateries de liti, a partir del 2014 (vegeu gràfic adjunt). En aquest sentit, s'han firmat acords de cooperació tecnològica amb el Japó -interessat a garantir un subministrament estable de liti per a gegants de l'automòbil com Nissan, Toyota i Mitsubishi-, l'Iran, Corea del Sud i el Brasil.
"Aquest projecte suposa una fita econòmica i geoestratègica. Possibilitarà la transferència de tecnologia i la formació de recursos humans altament qualificats" en un dels països més pobres d'Amèrica Llatina, apunta a l'ARA un catedràtic d'economia bolivià molt vinculat al projecte, i que prefereix que el seu nom no es publiqui.
No tothom, però, ho veu igual. Les crítiques més virulentes provenen dels polítics de la regió de Santa Cruz, opositors a Morales. "Els miratges han estat molts: el petroli, el gas, el liti, els minerals i una llarga llista de possibilitats que per la incapacitat de planificació o per una presa de decisions tardana han quedat per a l'inventari ciutadà", lamenta Óscar Vargas, membre del consell municipal de Santa Cruz, en un article al diari El Deber . El president de la Cambra d'Exportadors del departament, Ramiro Monje, reclama que el govern se centri a incentivar l'articulació d'una xarxa de producció industrial perquè Bolívia sigui un país autosuficient.
També s'ha qüestionat si el projecte no arriba massa tard, responsabilitat que Morales compartiria amb els governs anteriors. "No, el projecte arriba just a temps. La data clau és el 2015, perquè és quan esclatarà la demanda de liti pel boom dels vehicles híbrids, i el 80% d'aquesta demanda es concentrarà a l'Àsia", argumenta la font abans esmentada. En tot cas, com recorda amb prudència l'enginyer Mansilla, no n'hi ha prou de tenir les reserves de liti més grans del món. "La producció de liti no depèn de voluntats polítiques, sinó dels mercats internacionals, de l'oferta/demanda del petroli, i de la indústria i la seva capacitat per fer un gir cap als vehicles elèctrics". I això, de fet, no es veurà fins d'aquí a un temps.
