L'estructura autonòmica fa inviable el federalisme fiscal
BARCELONAEls defensors d'un finançament de base federal es fixen sovint en Alemanya com a referència. Un model reeixit en què territoris rics i pobres conviuen sense gaires conflictes interns. Els experts, però, alerten d'evidents diferències entre Espanya i Alemanya que fan difícilment importable el model, començant per una estructura autonòmica espanyola que dista molt de ser federal.
S'ha estès la creença, a més, que Alemanya ofereix als territoris més autonomia financera que Espanya. No és del tot cert. Tot i que els lands alemanys tenen delegada la recaptació d'impostos, no hi tenen capacitat legislativa. La catedràtica d'hisenda pública de la UB Núria Bosch alerta que a Alemanya "la gestió tributària està descentralitzada, però no el poder tributari", a diferència de Catalunya, que pot variar de manera plena o parcial alguns tributs, però no recapta. Seguidament, part dels impostos van dels lands rics als pobres en funció d'unes variables perfectament acotades que garanteixen un alt grau d'anivellament. Les transferències extres del govern central acaben d'equiparar els recursos dels territoris. L'anivellament no és total, però a diferència d'Espanya es basa en els ingressos i no en les necessitats de despesa.
Durant anys els crítics amb el nivell de solidaritat que suporta Catalunya citaven una sentència del Tribunal Constitucional alemany del 1999 que teòricament limitava el dèficit fiscal dels lands al 4%. "No sé d'on ha sortit aquesta xifra", admet Bosch, perquè aquest text no existeix. El que sí que blinda la Constitució alemanya és el principi d'ordinalitat, de manera que un land no pot perdre posicions en recursos per càpita un cop fet l'anivellament, a diferència del que passa amb Catalunya, el País Valencià i les Balears.
Aquest és l'element més interessant del model alemany. La professora d'hisenda pública de la UB Maite Vilalta subratlla que això ja ho perseguia el model del 2009 d'Antoni Castells. Afirma que ja s'ha empès cap a un federalisme fiscal de facto , però "ara els operaris són deslleials" i es visualitzen les dificultats d'aplicar-lo "en un estat sense una Constitució federal". En aquest sentit, troba a faltar "mecanismes de coordinació i transparència que institucionalitzin el conflicte entre Estat, autonomies i municipis".
Conflictes amb els lands rics
A Alemanya, per contra, les lleis d'anivellament s'han d'aprovar per les dues cambres i totes les administracions es reuneixen dos cops a l'any en el Consell de Planificació Financera. Els debats no són senzills: el 2006 els lands rics van imposar canvis per rebaixar els nivells de dèficit i ara tornen a pressionar. Tot i això, segons Vilalta, "tenen clar que tots són estat i s'han repartit les funcions, són lleials". A Espanya, en canvi, sovint apareix la competència fiscal entre territoris.
Bosch afegeix que el principi d'ordinalitat és impensable a Espanya perquè "tothom vol mantenir privilegis". Caldria, per tant, que Madrid aportés més recursos per evitar que els territoris pobres veiessin reduïts els ingressos, una possibilitat remota. Per Bosch, l'única sortida és un "model singular per a Catalunya, com el del Canadà amb el Quebec" perquè l'estructura autonòmica difícilment suportaria el ple federalisme fiscal.
