L'euro, el projecte il·lusionador que ha acabat dividint la UE

BARCELONAL'euro era l'orgull de la Unió Europea. I deu anys després és com si ho hagués deixat de ser. La moneda única que vam començar a tenir a les butxaques l'1 de gener del 2002 -ara fa 10 anys- va ser la culminació d'un procés iniciat als anys 70, quan els sis integrants de l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE) van decidir fer un pas més en la seva integració: crear una moneda comuna.

No va ser fins a l'arribada de Jacques Delors a la Comissió Europea que el projecte va prendre un impuls definitiu. I a Maastrich, l'any 1992, es van fixar els criteris que havien de complir els països que volien compartir la nova moneda. L'euro va veure la llum als mercats l'any 1999 i dos anys després va entrar en circulació.

Aquella UE del 2002 era la dels quinze, la d'abans de l'ampliació cap l'est, on la gran majoria dels estats -12 dels 15- compartien l'euro. Era un projecte engrescador, com ho són tots els que engeguen, i la nova moneda es volia menjar el món. Deu anys després, la UE és la dels vint-i-set. O més ben dit, la dels vint-i-sis, després que el Regne Unit hagi fet un pas enrere en la construcció europea. L'euro el comparteixen ara disset països i ja no aixeca les passions d'abans. És com si se li hagués acabat la corda. Què ha fallat?

L'euro es va anar ideant amb una barreja d'il·lusió i ingenuïtat que va obviar qüestions fonamentals, com el fet de no tenir un únic estat al darrere. "Potser s'hauria hagut de muntar millor i dotar l'euro d'una estructura política -reflexiona Joan Carles Suari, professor d'economia a la UB-, però també és cert que es va pensar que ja es faria a posteriori i la crisi ha accelerat aquest procés".

Els estats van ser reticents a cedir sobirania a Europa per crear l'euro, però la pressió dels mercats els ha obligat a fer un cop de cap aquest 2011. "De fet, el gran problema de l'euro no és la moneda en si -explica l'eurodiputat d'Iniciativa, Raül Romeva-, sinó que no hi ha hagut una única política fiscal, que els estats no han cedit sobirania quan tocava".

L'eufòria pel llançament de l'euro va provocar també un atac de generositat que va facilitar l'entrada a la nova moneda de països que no estaven ben preparats, que no complien estrictament els criteris que s'havien fixat a Maastricht. Aquest va ser el cas de Grècia. "França va pressionar molt per facilitar l'entrada de Grècia i equilibrar així el pes dels països nòrdics al Banc Central Europeu", explica Francesc Granell, catedràtic d'organització econòmica internacional a la UB.

I la crisi actual, és culpa d'haver fet malament les coses? "Els que estan fora de l'eurozona, com ara el Regne Unit o Islàndia, també pateixen les conseqüències de la crisi", reflexiona el professor Joan Carles Suari. "L'embolic de la crisi de l'euro no l'ha creat la moneda, sinó una política econòmica basada en la falsa creença que això era xauxa", explica Francesc Granell. "L'euro hauria anat molt bé si els països haguessin sigut més prudents -reflexiona Granell-, ja que en lloc de fer esforços en la productivitat, en els casos espanyol o italià, han estirat més el braç que la màniga, han gastat més del que tenien".

L'euro com a paracaigudes

Tot i les mancances de l'euro, els economistes coincideixen que la moneda única ha portat un beneficiós període de tipus d'interès baixos i estabilitat monetària. "Jo no em vull imaginar una crisi com l'actual amb una guerra de divises entre els països de la Unió Europea", alerta Joan Carles Suari.

També hi ha coincidència que tot i la sensació de pujada de preus, l'euro ha amortit augments com els del petroli. "La nova moneda ha ajudat a absorbir el xoc de l'alça del petroli -diu l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa-, que ens hauria portat a una inflació de tres dígits".

I el futur de l'euro? "A mi em preocupa més què farà la Xina els pròxims anys que no pas què passarà amb la moneda única -conclou el professor Suari-. Al capdavall ningú no voldrà fer marxa enrere en el projecte de l'euro".