Catedràtic de ciència política (UB)Tot sembla confirmar, doncs, que estem assistint a l'acte final de l'etapa Gaddafi, després de mig any de revolta i guerra civil. De la insurrecció inicial es va passar de pressa a una "guerra de posicions" que semblava no moure's gaire en un estira-i-arronsa fins a dia d'avui.
Més endavant, s'aniran sabent més elements que han jugat un paper en aquesta variant de les revoltes al mon àrab. O, si es vol, la variant líbia de la Primavera Àrab. Quins factors hi han jugat un paper? D'entrada, la política entre bastidors, contactes internacionals i mediacions (que no s'han aturat mai durant aquests mesos) entre elements del règim i el Consell Nacional de Transició (CNT), i les desercions dels primers -a un nivell molt alt- s'han anat produint amb tanta regularitat com discreció. En segon lloc, la Lliga Àrab havia declarat amortitzat Gaddafi en el mateix moment en què va demanar -abans i tot que l'OTAN, i no diguem la Unió Europea- una intervenció militar al Consell de Seguretat de l'ONU.
Això volia dir que tot era una simple qüestió de temps, però Gaddafi ho tenia tot en contra i -a diferència de Síria- no tenia un exèrcit poderós al seu costat, sinó algunes unitats de fidels, mercenaris subsaharians, i poca cosa més, un cop la intervenció militar internacional l'havia "clavat a terra". I tercer, sobretot, des que grups probablement reduïts de forces especials -sembla que francesos i britànics, bàsicament- van enquadrar i organitzar els rebels, aquests han adquirit una mena de tàctica i una certa estratègia. Sis mesos ha estat molt o poc? Mes enllà de la impaciència de les opinions públiques, ha estat una revolta/revolució força curta. Ara és l'hora de la política, l'hora de la veritat: el postgaddafisme.
