BENGASI (LÍBIA)Va ser l'enginy i les ganes de mostrar al món el que estava passant a Líbia quan va començar la revolta el que va portar Muhamad Nabbus, un brillant home de negocis de 27 anys, a muntar un rudimentari equip de satèl·lit per poder emetre en directe per internet els abusos comesos per les forces gaddafistes per aixafar la insurrecció popular.
El 17 de febrer, el dia de l'aixecament, Nabbus i el seu amic Zuhair al-Barasi van sortir als carrers de Bengasi amb una càmera de fotos digital i van enregistrar els enfrontaments entre les forces de seguretat del règim i els manifestants a la plaça Al-Mahkama. "Teníem imatges inèdites, testimonis de la brutalitat de l'exèrcit, però no podíem enviar-les. Totes les comunicacions via telefònica i internet estaven bloquejades", va explicar Al-Barasi. Aleshores, Muhamad va idear un sistema per enviar els vídeos i al terrat d'un dels edificis de les corts va col·locar una antena parabòlica per transmetre via satèl·lit. El govern de Bengasi va oferir a Nabbus i al seu equip de voluntaris una habitació per fer-la servir com a oficina i alguns homes adinerats els van regalar ordinadors i càmeres de vídeo per enregistrar i editar les imatges. I així va néixer Líbia Hurra, la primera cadena de televisió de la Líbia lliure.
El fundador, mort d'un tret
Per desgràcia, l'intrèpid periodista autodidacte que la va fundar no ha pogut veure'n la primera programació, que va ser retransmesa ahir a través d'un altre nou canal libi privat, Líbia al-Ahrar, amb seu a Qatar. Nabbus va morir dissabte de resultes de les ferides d'un tret d'artilleria gaddafista al cap quan les tropes governamentals van penetrar a Bengasi amb els seus tancs.
"Havia gravat ja unes imatges dels tancs acostant-se als suburbis de l'aeroport de Bengasi. Però Muhamed volia tornar un altre cop. La situació era perillosa, li vaig dir que no hi anés i em va contestar que Al·là el protegia. No portava a sobre l'Alcorà. Li vaig donar la meitat del meu perquè se sentís protegit. S'hi va acosta massa i va rebre un tret de bala ral front", va relatar Al-Barasi amb un to de veu trist en recordar el seu amic.
Al-Barasi dirigeix ara aquesta televisió que funciona precàriament. El Consell Nacional de Transició de Líbia va donar suport a la iniciativa, va institucionalitzar la cadena com a portaveu del govern rebel i va oferir al seu equip de periodistes una nova seu a l'antic Consell Superior de Cultura de règim. Tot això, però, no és suficient per poder prescindir de l'ajuda econòmica del govern qatarià i de la col·laboració de Líbia al-Ahrar, el president del qual és Mahmud Shamam, destacat polític libi, exiliat a Doha.
"Estem esperant que arribi l'equipament necessari per retransmetre des de Bengasi a través del satèl·lit Arabsat i un cop tinguem tot el material, serem el canal oficial del Consell Nacional de Transició", va anhelar Al-Barisi, que de moment es conforma a rodar les imatges, muntar els vídeos, enregistrar-los en DVD i enviar-los per carretera fins al Caire i des d'allà en avió a Doha.
Aquesta televisió és un baló d'oxigen per als libis que durant quaranta anys han vist només dos canals on "només es parlava de Muammar". "No hem tingut programes infantils ni d'entreteniment, i tota la informació estava controlada pel règim. Als vuitanta era impossible fins i tot veure pel·lícules egípcies per les males relacions entre Gaddafi i Sadat", va comentar Maher Alauami, enginyer gràfic empleat a Líbia Hurra. Alauami va comparar les pel·lícules porno amb el cinema egipci, ja que totes dues es trobaven al mercat negre "a un preu elevat".
