Hi ha federalistes més enllà de l'Ebre? La resposta és que sí però són pocs i cadascun té la seva particular idea de què significa. Resisteixen, tot i que no els és fàcil després de l'estocada del Tribunal Constitucional a l'Estatut que provava d'eixamplar l'autogovern perquè les costures del vestit no estrenyessin tant i tothom se sentís més còmode. Avui, a Espanya, el living apart together no està de moda, però els seus defensors creuen que toca treure el cap.
En un article a l'ARA titulat "El federalisme, fracàs generacional", l'exvicepresident del Govern Josep-Lluís Carod-Rovira deia: "A Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres". El catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, admet que "no hem estat capaços de mirar-nos als ulls per pactar un model federal", entre altres coses perquè el federalisme a Espanya és "molt dèbil, no ha estat mai la tradició hegemònica". Tothom coincideix que qui ha estirat sempre del carro ha estat Catalunya, des de Pi i Margall, president de la Primera República, fins a l'expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Entre dos mons
"La sentència de l'Estatut pretenia bloquejar la solució federal", afirma taxatiu el catedràtic de la Universitat de València Joan Romero, autor de llibres com L'Espanya inacabada . Diu que tenen "poc oxigen entre les dues expressions del nacionalisme que existeixen a Espanya", però que "el federalisme plurinacional segueix sent el camí més transitable". No és l'únic que reconeix que el seu marge d'acció s'ha anat fent més petit a mesura que ha crescut l'independentisme i que, a l'altra banda, la dreta espanyolista ha posat en marxa una ofensiva recentralitzadora made in José María Aznar.
Per Pérez Royo, el PP pensa que "ja va cedir al màxim i que ha arribat el moment de posar de nou el rellotge al 1979". Però també li toca el rebre al PSOE, a qui acusa de "no tenir una posició inequívoca, fins i tot acollint quintacolumnistes". El guerrisme o el jacobinisme que pregona el president del Congrés, José Bono, en són alguns exemples.
Però a les files socialistes hi ha apassionats abanderats de la idea d'Espanya com a nació de nacions. Un d'ells és el diputat per Granada José Antonio Pérez Tapias. Integrat al corrent intern Esquerra Socialista, està convençut que és urgent "un reconeixement més sòlid de la plurinacionalitat de l'Estat i al mateix temps de la igualtat entre ciutadans, perquè no són temes contraposats".
Ell també fa autocrítica i considera que el model territorial que defensa el seu partit té massa dosis d'"indefinició" i que, per tant, cal obrir "una reflexió tranquil·la i a llarg termini per tenir un model clar", en què el PSOE busqui complicitats amb "el PSC i els altres partits de l'esquerra".
Sense pèls a la llengua, el diputat d'Esquerra Unida, Gaspar Llamazares, creu que estem davant d'un "federalisme vergonyant" que sovint es confon amb "l'autonomisme". Per superar les posicions nacionalistes, ell aposta per un "moviment social i polític que representi la integració de la pluralitat nacional, que sorgeixi de cada una de les comunitats autònomes per evitar que sigui purament tecnòcrata". És pessimista i no se n'amaga, tot i que el potencial, d'entrada, hi és. Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques, un 43% dels espanyols accepten la redistribució competencial actual entre Estat i comunitats autònomes i un 14,2% voldrien més autogovern. L'enquesta no pregunta directament pel federalisme potser perquè, com explica Llamazares, cadascú entén la paraula com vol i pot englobar fins i tot "un federalisme jacobí, uniformitzador".
Petits reptes
El grapat de federalistes que hi ha més enllà de l'Ebre, amb una mala salut de ferro, saben que pinten bastos pels seus intents conciliadors, però prefereixen mirar-se el got mig ple. Tots reconeixen que, a la pràctica, l'estat de les autonomies té "pràctiques federals" i aposten per fer passos assequibles, conscients que l'anhelada reforma constitucional és impensable. A la seva agenda hi ha la conversió del Senat en cambra territorial i aconseguir una lectura oberta del títol VIII de la carta magna. Saben que és l'hora d'arremangar-se si volen ser alguna cosa més que fer de dic de contenció del centralisme.
