05/02/2012

Llibertat sense feina a Tunísia

4 min
L'Aymen, com la resta de companys seus, no té feina. "De què serveix una revolució si no es pot treballar?", es pregunta.

Aymen Bouazizi té 25 anys i una mirada intensa i melancòlica. "No hi ha dret", diu. "Per què serveix una revolució quan no es pot treballar i cada dia som més pobres? -pregunta-. La llibertat està molt bé, però ara..."

Ara què fem. Ara què toca. Bouazizi encongeix les espatlles i abaixa el cap. Ni ell ni els seus companys saben la resposta. La revolució no volia dir canviar el país? Millorar la vida? Per què avui encara hi ha menys feina que fa un any, abans de la revolució? Com és que no paren de pujar els preus dels aliments?

El dia 21 de gener, Bouazizi i uns 200 veïns més de Rouissat, al centre de Tunísia, van decidir que n'estaven farts. Amb el crit de "volem feina" es van encaminar fins a les portes de la gran fàbrica de ciment que s'aixeca al seu horitzó quotidià com el signe més visible -i únic- del nou capitalisme tecnològic, fantasma mastodòntic del progrés que els és negat. Una vegada davant la fàbrica, els manifestants es van anar animant fins que van forçar la porta i van aconseguir arribar a la sala de control i al laboratori. Abans que ningú prengués mal, l'empresa va decidir parar la fàbrica.

El tancament de la fàbrica de ciment -que pertany a l'empresa catalana Cementos Molins-, és un dels múltiples conflictes que s'han produït al país durant el primer any de la revolució. Segons fonts del govern, el 2011 hi ha hagut un total de 16.273 sit-in , que és com aquí anomenen les vagues o les protestes en què s'inclouen talls de carreteres i poblacions bloquejades.

En el cas de la cimentera -i això serveix per a molts d'aquests conflictes que han explotat d'una manera espontània-, el que planteja la població i el que Bouazizi i els seus amics pensen que tenen dret a reclamar-li a la revolució és tan de sentit comú com tan poc sentit comú té, pensen, el nou capitalisme, especialment en aquests països pobres on la deslocalització i els obrers low cost són el gran negoci de les firmes estrangeres però no serveixen per aixecar el propi país.

A la regió de Rouissat, un horitzó erm, salpebrat de poblets i petites granges de pastors d'ovelles, hi viuen unes 500 famílies que sumen més de mil aturats. La cimentera, però, només ofereix 25 llocs de treball i Bouazizi i els seus veïns pensen que una fàbrica tan gran, amb una producció tan elevada i uns beneficis tan substanciosos -amb l'aturada l'empresa diu que està perdent 250 mil euros al dia-, és il·lògic que no creï més ocupació.

"Almenys volem un lloc de treball per família", diu un dels homes que participa en el bloqueig de la fàbrica. "Un lloc per família -calcula un altre- serien 500 llocs de treball".

Lluitar per un lloc de treball

Bouazizi somriu. Sap que convertir una oferta de 25 a 500 no és una negociació realista. "Però, aleshores, de què ens serveix aquesta fàbrica monstruosa?", demana. "Quina mena de revolució hem fet!". Els veïns de Rouissat no lluiten pels salaris ni per millorar les condicions de treball. El que volen és feina.

De fet, la majoria dels sit-in que hi ha al país no els protagonitzen els obrers sinó els aturats, com és el que ha passat amb la multinacional japonesa Yazaki, a la regió de Gafsa, on els diplomats i llicenciats de la ciutat van obligar a parar dues de les tres fàbriques que té la firma japonesa i els obrers no van poder treballar durant tres dies. L'empresa ho va aprofitar per tancar dues fàbriques, va deixar 1.100 persones al carrer i ha renegociat noves condicions econòmiques a canvi de deixar al país una única fàbrica, que concentrarà tota la feina a Gafsa.

El cas de la cimentera és diferent. La cimentera no fa negoci amb els treballadors low cost . El que aprofita és la situació estratègica i les facilitats fiscals i econòmiques que ofereix el país. El problema és que per aixecar la fàbrica es van contractar durant dos anys 1.400 treballadors de la regió -entre els quals Bouazizi i els seus veïns-, però una vegada enllestida la construcció se'ls va acomiadar a tots. La gent, que es pensava que la fàbrica seria beneficiosa per a la regió, aviat va veure com les esperances se n'anaven amb el fum de les xemeneies, unes xemeneies, això sí, "respectuoses amb el medi ambient".

Els directius de la fàbrica, tots ells tunisians vinguts de diverses poblacions del país, expliquen d'una manera molt ben enraonada que la gent de Rouissat viu als núvols i planteja coses impossibles. Consideren que la població no té ni idea de com funciona una fàbrica de ciment de tecnologia punta. Malgrat la seva aparença gegantesca i la inversió de 230 milions d'euros, la indústria funciona només amb 150 tècnics, 40 guardians i 25 obrers.

Fins ara, el nou govern no s'havia volgut enfrontar amb la població -la majoria dels ministres han estat a la presó i han sofert tortura-. Tampoc la policia i l'exèrcit han volgut actuar en contra d'aquests moviments espontanis, sense líders ni interlocutors, en un país on encara no s'han fet les eleccions locals. Les darreres setmanes, però, el govern ha començat a posar ordre, ha mobilitzat la policia per aturar els sit-in i ha intercedit en les negociacions, encara que no sembla tenir cap programa o idea més enllà de la mateixa dinàmica del capitalisme global en la postrevolució de la llibertat.

Aquest dilluns la policia i l'exèrcit aniran a la cimentera per vigilar que es pugui treballar. De moment, l'empresa contractarà 25 empleats de Rouissat i, amb una mica de sort, la setmana que ve 25 més. A Yazaki, d'altra banda, se li agraeix que mantingui oberta una de les fàbriques tot i els 1.100 acomiadats. Es veu que els japonesos estan pensant a construir un parc infantil com a regal a Gafsa, una ciutat on el 60% de la població està aturada.

stats