"Mai he trobat tant odi com el que vaig veure als Balcans"

Mario Giro (Roma, 1958) s'expressa amb vehemència. L'empenta -però també la paciència- deuen ser qualitats indispensables per convèncer dues persones enfrontades de la necessitat de negociar. Cap de relacions internacionals de la Comunitat de Sant'Egidio de Roma, Giro ha voltat mig món per exercir de mediador en conflictes de resolució complexa. Coneix les entranyes dels països de l'Àfrica francòfona, però també dels Balcans. La Facultat de Teologia de Catalunya va convidar-lo per parlar de la pràctica de la pau, una tasca que va ser-li reconeguda amb el premi de la Fundació Chirac 2010.

Hi ha una fórmula màgica per assolir la pau?

No. Hi ha un mètode basat en la paciència i la humilitat. Se sol pensar que per aconseguir la pau calen particulars habilitats tècniques. Però el que realment cal és la humilitat de sintonitzar amb una situació i amb les persones que fan la guerra.

Estem condemnats a entendre'ns?

Sí, però no hi ha una pau fàcil. El diàleg no ho resol tot de manera màgica. Cal tenir paciència. Si analitzem, per exemple, la dificultat de relacions entre el món occidental i el món araboislàmic, podem dir que no n'hi ha prou amb 50, 60 o 70 anys per resoldre un conflicte que dura des de fa 1.000 anys. Cal dialogar durant molt de temps.

Hi ha un conflicte que l'hagi colpit especialment?

La guerra de Kosovo. Vaig participar en moltes mediacions i he de dir que mai he trobat tant odi com el que vaig veure als Balcans. Un odi difícil de superar. Fins i tot a l'Àfrica, en les guerres més dures, sempre hi ha la possibilitat de tornar al diàleg. En el cas particular dels Balcans, es ve d'una història d'odi que s'ha sedimentat, s'ha d'endurit. I això ens fa comprendre una cosa: els conflictes no s'han de deixar latents massa temps.

És l'error que va cometre la comunitat internacional als Balcans?

La comunitat internacional pensa que es poden deixar les situacions en un estat de ni pau ni guerra. I això és un error, perquè la situació revifarà amb més odi. Sempre s'ha d'intentar resoldre el conflicte. Fer tot el que sigui possible. A vegades, la comunitat internacional diu: "No hi ha més morts, prou". Aquest missatge no és suficient. La reconciliació és un procés més llarg.

Quina ha estat la mediació més complicada en què ha intervingut?

Em sembla que totes [somriu]. Una de les més complicades va ser la de la Costa d'Ivori. Avui, encara, les eleccions no han aportat una solució. Hi ha una reflexió a fer sobre les eleccions. Han de ser l'últim pas d'un procés de pau, no el primer. Si no és així, el conflicte no es resol.

Coneix molt bé la realitat d'Algèria perquè el 1994 va fer possible contactes entre les parts enfrontades.

Paradoxalment, no va ser difícil. Quan vam trucar als diversos líders per fer-los venir a Roma, vam trobar disponibilitat immediata. La dificultat va venir després, perquè els militars no acceptaven, i encara no accepten, l'obertura de la societat.

S'ha obert un nou escenari amb els precedents de Tunísia i Egipte. Què espera d'Algèria?

Penso que el cas d'Algèria és diferent, perquè allà hi ha hagut 200.000 morts. Quan s'ha produït aquest bany de sang, l'ànima del poble es distorsiona. Es pot comprendre que hi hagi una gran por. També és diferent el rol de l'exèrcit. A Tunísia i a Egipte, l'exèrcit era garant, no hi estava implicat. En canvi, a Algèria governa l'exèrcit.

És optimista? Hi haurà més llibertat en aquests països?

Sí, sóc optimista. Penso que el despertar d'aquest nou món àrab, en el qual l'islam radical ha quedat sorprès, portarà bons fruits. Però el canvi s'ha de gestionar. Per als estudiosos de les ciències polítiques i socials serà molt interessant analitzar aquestes revoltes sense líders. Una anècdota. He parlat amb un president africà aquesta setmana, que de jove era revolucionari comunista. El que l'espantava més era que es tractava de revoltes sense líders. Ell sabia què era una revolució, però no n'havia vist mai cap sense líder.

Ha negociat en molts països, per exemple, a Libèria. Després de 14 anys de guerra, com s'aconsegueix que els rebels t'escoltin?

La història de Libèria és molt complicada. El que volien els rebels era ser inclosos en el diàleg nacional. La guerra de Libèria és la guerra dels exclosos. Charles Taylor [expresident acusat de crims de guerra] va començar, el desembre del 1989, a reclutar els joves que treballaven com a esclaus a les mines de diamants il·legals. Els reagrupava a la selva i els feia veure el film Rambo , que també és la història d'un exclòs que lluita per ser acceptat. Taylor, ment diabòlica, els deia als joves que eren com Rambo i que havien de fer valer els seus drets per ser inclosos.

A la República Democràtica del Congo l'escenari encara és caòtic.

Molt. El problema és que la gran guerra de l'Àfrica ha deixat pel camí moltes armes i milícies. I aquestes milícies són l'expressió de diversos grups ètnics que van ser deportats. Tots volen alguna cosa. Per tant, el que cal fer és una altra negociació, perquè és una guerra que no s'ha acabat.