Robert Manrique: "Espero que Troitiño, Caride i Ernaga em demanin perdó"

Robert Manrique estava a tan sols tres metres per sobre del Ford Sierra carregat amb 30 quilos d'amonal i 100 litres de gasolina que ETA va fer esclatar a Hipercor a les 16.12 hores del 19 de juny del 1987. Treballava a la carnisseria del supermercat. Van morir 21 persones i 45 van resultar ferides. Manrique va patir cremades greus i va quedar marcat de per vida. L'anunci del cessament de la lluita armada d'ETA ha marcat un punt d'inflexió en aquests gairebé 25 anys en què s'ha dedicat a donar veu i assessorar les víctimes. Està convençut que ja no hi ha marxa enrere i espera poder reunir-se ambels etarres que van cometrel'atemptat a Barcelona. D'ells espera un perquè i una disculpa.

Cessament definitiu de la violència. És suficient?

Sí, és suficient. Per fer noves passes la parauladefinitiuera primordial. Perquè ara sí que el procés de pau és irreversible. La lectura s'ha de fer en positiu: quants atemptats haurà evitat el comunicat del dijous! Qui no entengui això és que no entén l'horror del terrorisme. És evident que gent que fa més de 50 anys que mata no es dissoldrà i entregarà les armes de cop.

Què va sentir, com a víctima, quan va veure el comunicat?

Que per fi qualsevol ciutadà podrà passejar per l'Estat sense tenir por de patir un atemptat. Marca un abans i un després en la història del país. No vaig dormir en tota la nit. Vaig rebre 173 trucades i em queden més de 602 missatges per llegir. A les dues de la matinada em vaig reunir amb el meu fill Joel davant d'Hipercor i ens vam abraçar plorant d'alegria.

Com valora el paper que ha tingut l'esquerra abertzale en el procés?

Per mi és clau qualsevol persona que hagi convençut un assassí que no mati. Esclar que l'esquerra abertzale ha pressionat l'ETA política perquè s'imposi i mani sobre l'ETA pistolera.

Li preocupa un bon resultat dels abertzales a les eleccions?

Per què? Ens agradi més o menys el resultat, això és una democràcia.

Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch, va dir a l'ARA que les víctimes han de ser generoses.

Jo també ho crec. Tot i que, de fet,ja ho hem estat. Perquè, excepte aquells que reclamen venjança, la resta hem après a viure amb el que ha passat. Això sí, que la generositat acabi on comença la llei.

I com es pren la petició d'apropament dels presos?

L'acostament dels presos s'ha de fer perquè ho diu la llei. A mi m'és igual sempre que estiguin a la presó en les condicions que estableix la legislació. Em dol molt veure alguns representants de víctimes del terrorisme demanant a un hipotètic futur govern del PP que no apropi els etarres. Jo espero que el PP o qui sigui que governi compleixi la llei.

Hi ha associacions de víctimes que no ho veuen així. Vostè va sortir escaldat de l'AVT...

A mi ja no em representa ningú. Hi ha gent que no ha patit el dolor del terrorisme i està a les associacions i gent que imposa les seves idees sense consultar la majoria de víctimes. Jo no milito en cap partit i a mi ningú em diu què haig de dir i què no. Al meu entendre, el paper de les associacions és assessorar i atendre les víctimes. Els polítics i els jutges ja faran la seva feina. Vaig deixar la presidència de l'ACVOT el 2009, però encara hi sóc, és com la meva criatura. Però m'estic plantejant moltes coses. Són ja 25 anys implicat en això i l'anunci d'ETA marca un abans i un després.

Està disposat a parlar cara a cara amb els etarres?

Jo ja he tingut converses amb gent d'ETA. Però ara vull fer-ho, quan sigui, amb els autors de l'atemptat d'Hipercor, no amb qualsevol.

I què n'espera d'aquesta trobada?

Espero que Troitiño, Caride, Ernaga i Gallastegi m'expliquin per què ho van fer i em demanin perdó.

Malgrat tot, deu ser inevitable pensar en l'atemptat quan passa per davant d'Hipercor.

És inevitable recordar-ho. A més, el meu fill viu a tres illes d'aquí. No hi he deixat d'anar, encara tinc amics allà. I sempre penso que tant de bo hagués estat l'últim atemptat. Desgraciadament no va ser així.