Oblideu José Manuel Durão Barroso, Herman van Rompuy i Catherine Ashton. Ja fa un any que Angela Merkel es va convertir oficiosament en la presidenta d'Europa i, com a tal, ella s'encarrega de marcar l'agenda econòmica als països en problemes, com Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda. La culpa segurament és nostra: abans de la intervenció directa de Frau Merkel, Espanya va registrar un dèficit de l'11,2%, una xifra mai registrada d'ençà que es van començar a recopilar dades, a mitjans del segle XIX. És molt possible que Merkel no hagi marcat aquesta línia pensant en nosaltres, sinó en Alemanya i la seva banca, però aquesta és una altra qüestió.
"No tenim alternativa", coincideixen a dir la gran majoria d'experts quan se'ls pregunta si la reducció del dèficit i les consegüents retallades són inevitables. L'argument és molt senzill: "Això és com una família: si no tens capacitat d'endeutar-te, estàs obligat a reduir el dèficit, i ara nosaltres no podem endeutar-nos", afirma Jordi Fabregat, professor de finances d'Esade. Per a Catalunya és pràcticament impossible vendre deute a l'exterior en aquests moments, cosa que ha obligat la Generalitat a fer dues col·locacions entre particulars. Espanya no ho té tan complicat, però la seva situació encara no és estable. Per tant, encara que Merkel ens obligui a reduir el dèficit dràsticament, la realitat és que no podíem fer altra cosa. En els dos primers anys de la crisi, Zapatero va intentar potenciar la inversió per reactivar l'economia. Amb l'anomenat pla E es van impulsar les obres públiques, les ajudes per a la compra de cotxes, etc. Però el pla va fracassar: les polítiques d'estímul només van aconseguir disparar el dèficit.
"Teòricament ara caldria una política expansiva", explica Antonio Argandoña, professor d'economia de l'Iese. Una política expansiva implica que l'Estat augmenti la despesa per impulsar el creixement. "Però això és impossible perquè necessitem finançament i no ens en donen", afegeix Argandoña. "Per tant, hem de reduir el dèficit perquè ens tornin a deixar diners".
Els 400 euros que Zapatero va regalar a tots els ciutadans fa tres anys són, per Argandoña, una de les demostracions que les polítiques expansives no funcionen en aquest moment. En comptes de gastar-se'ls i impulsar el consum "la gent va preferir estalviar-los".
En mans dels mercats
És impossible no donar la raó a qui digui que Catalunya i Espanya estan en mans dels mercats. És així perquè nosaltres mateixos vam voler. Durant el boom econòmic vam demanar diners per firmar hipoteques i comprar-nos cotxes: el deute privat va triplicar el volum de l'economia espanyola. I ara hem de deixar que aquells a qui els devem els diners posin les condicions.
Albert Carreras, secretari d'economia i número dos d'Andreu Mas-Colell, va explicar fa poc en una conferència que "tots els esforços per reduir el dèficit ens retornen sobirania". Segons Carreras, com menys dèficit hi hagi més llibertat de moviments tindran les administracions d'aquí per decidir quines polítiques aplicar. Seguint el seu argument, com més elevat és el dèficit, menys sobirania tenim. I és per això que estem obligats a deixar que ens dictin les normes des de Brussel·les o Berlín.
Carreras creu que la consolidació fiscal (traduïda en retallades) "té riscos, però la situació actual té conseqüències pitjors". L'alternativa a les retallades és apujar els impostos, una mesura que no és descartable. "Amb més impostos baixa el consum i empitjoren els resultats de les empreses", explica Jordi Fabregat. "Però potser no hi haurà alternativa si el govern espanyol no aconsegueix reduir el dèficit fins al 6% previst aquest any".
