BerlínPitjor no li pot anar, a Angela Merkel. Com confirmen la sèrie de derrotes electorals regionals que ha patit aquest any, la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix la cancellera alemanya, està pagant la factura de la seva dubitativa política europea. Nombrosos votants alemanys estan descontents amb la gestió que el govern federal està fent de la crisi del deute. Allà on reclamen un fort lideratge en temps de turbulències financeres, els ciutadans castiguen el poc i involutiu convenciment polític que transmet la seva líder en assumptes de transcendència internacional.
Tot i que les eleccions d'abans-d'ahir al land de Mecklenburg-Pomerània Occidental no tenen gaire incidència directa en la política federal, molts analistes ressenyen que l'última cita a les urnes a Alemanya comprenia una metàfora del canvi de tendència que s'està experimentant entre els electors: la CDU i els liberals de l'FDP, els dos socis del govern de Berlín, estan a les acaballes, i els socialdemòcrates (SPD) podrien aprofitar el moment per escollir lliurement com a tard el 2013 el seu eventual company en una nova coalició governamental.
A Mecklenburg-Pomerània Occidental l'SPD va obtenir el 35,7% dels vots i va registrar el màxim augment de suport (+5,5%) juntament amb Els Verds (+5%), mentre que la CDU (23,1%) va caure 5,7 punts respecte al 2006, i encara va fracassar més l'FDP (-6,9%), que va sumar la quarta elecció aquest any en què es queda sense representació parlamentària en estats federals.
Els resultats palesen en bona part que gestionar crisis no és cap habilitat de Merkel. El posicionament que adopta la cancellera a l'eurozona i en les turbulències dels mercats desemboca fins i tot en rebel·lions obertes en les pròpies files. Van ser sonades les crítiques recents de l'excanceller Helmut Kohl davant la poca determinació i lideratge amb què Alemanya actua al Vell Continent; van ser inaudites les exigències de la ministra alemanya de Treball, Ursula von der Leyen, segons la qual Merkel havia de tirar del carro cap a la configuració d'uns "Estats Units d'Europa", i van ser profundes també les denúncies de militants cristianodemòcrates notables conforme la CDU estava perdent identitat.
El terreny perdut de la CDU
Efectivament la CDU ha arribat a un punt en què l'SPD li guanya terreny elecció rere elecció i sondeig rere sondeig. El partit conservador ha de començar a rumiar amb quins temes i quines cares vol afrontar l'era post-Merkel. Segons es fa ressò la premsa alemanya, la cancellera tindria en l'actual conjuntura tres opcions: continuar amb el "Qui dia passa any empeny", canviar el dèbil FDP per un altre company de coalició o convocar eleccions anticipades com va fer el seu antecessor Gerhard Schröder. Però sens dubte que Merkel no està per aquesta variació més radical. Ahir tot just va minimitzar que la derrota a Mecklenburg-Pomerània era atribuïble a temes "concrets de la regió" i que no hi haurà cap crisi de govern.
La qüestió, però, és que Alemanya -i Europa- necessita un lideratge fort en la crisi financera i de moment Merkel no l'està demostrant. "La gent està molt inquieta respecte a la crisi europea, vol un govern en què puguin confiar, que mostri calma i sàpiga a on va. I això no és el que fa Merkel", va burxar la secretària general socialdemòcrata, Andrea Nahles.
L'èxit electoral de l'SPD
L'SPD s'ha mostrat conciliador a l'hora de demanar més integració europea a Merkel. Animat per un any electoral en què han aconseguit formar part de sis governs regionals -en dues setmanes es preveu que guanyin també les eleccions a Berlín-, els socialdemòcrates se senten prou madurs per afrontar aviat reptes a escala federal.
Després de la humiliant derrota a les legislatives del 2009, el trio de líders de l'SPD Sigmar Gabriel, Frank-Walter Steinmeier i Peer Steinbrück han donat nous aires al partit, per bé que sobretot, més que aportar noves idees, han aprofitat la desolada situació de l'actual coalició governamental conservadora. Una coalició que s'ha fet notar per no haver seguit cap línia ni principi en el debat atòmic, la política exterior o la crisi financera.
