"Qui posi per davant de tot la seva carrera s'equivoca"

Si a més de Salvador Dalí podem considerar algun altre artista de Figueres universal, aquesta és, salvant les distàncies, Mónica Naranjo (1974). Va marxar de casa als 19 anys i als 21 ja venia milions de discos a Mèxic i els Estats Units. L'inesperat èxit a Amèrica va exportar el fenomen a Espanya, i Naranjo ha esdevingut l'última -i única- gran diva catalana de la música disco. Aquest dissabte presenta a L'Auditori Madame Noir , una obra de teatre musical on interpreta "una diva egocèntrica i insuportable", en les seves pròpies paraules.

És esgotador exercir la professió de diva?

Sí, sobretot en el moment que baixes de l'escenari i deixes de ser-ho.

Encara avui hi ha gent que se li tira als peus, que arrenca a plorar. Com ho porta?

Vejam, tinc la feina més maca del món. Faig música, treballo amb emocions. No crec que sigui jo qui els emociona. És el que escric, el que represento. I quan algú arrenca a plorar davant meu, encara m'impacta molt. Perquè faig les coses amb tot l'afecte del món, explico tot el que m'ha passat. I encara em sorprèn molt que els arribi tant.

El seu personatge escènic és contraposat a la seva persona real.

Si no, no podria sobreviure. Em tornaria boja.

A principis del 2000 va estar set anys sense publicar discos. Ara és molt més regular. Un artista ja no es pot permetre estar fora del mercat tant temps, ara?

Per què ho pregunta? Es pot estar tant de temps fora del mercat com es vulgui. Jo ho vaig fer perquè ho havia de fer. Em vaig dedicar a aprendre una cosa que no sabia, que era aprendre a viure. I ha sigut l'aventura de la meva vida. No sóc una ionqui laboral. Qui posi per davant de tot la seva carrera s'equivoca. Una carrera t'abraçarà quan estiguis sol com un gos? T'hi podràs refugiar quan no tinguis ningú? Una carrera com la meva no para d'atreure elements contaminants.

La música disco s'associa amb cançons curtes i frivolitat, però vostè ha fet cançons com Europa , de set minuts, i ànsia transcendent.

Componc les cançons amb el piano. I no perquè tingui una programació electrònica ha de ser un fiasco o una frivolitat. Les meves cançons no són ni millors ni pitjors que les d'un cantautor amb guitarra.

El seu ascens musical a l'estrellat, l'any 1994 a Mèxic, va ser fulminant. Com ho recorda, tot allò?

A Mèxic me n'hi vaig anar amb 19 anys. Va ser arribar i moldre. Mèxic va ser molt generós amb mi. El públic allà és molt comprensiu, molt generós. Al cap de tres setmanes de ser-hi ja tenia fans. I vaig vendre milions de discos. Va ser tot tan ràpid que em costava molt pair tot el que em passava cada dia. En un dia podia actuar en tres estats dels EUA. Agafaves el jet privat, i som-hi.

Què li sembla que ha canviat del negoci en tot aquest temps?

Que el món de la música està acabat, comparat amb el que estàvem acostumats. S'està morint. Cap on va? Ni idea. De moment cap a les xarxes socials. I això és molt atractiu. Perquè hi ha artistes que viuen a l'ombra, les discogràfiques no els han entès. Però amb les xarxes socials tothom té accés al que tu fas. I això és molt atractiu.

Tocar en directe és el present, la salvació?

És el que impera ara, i a moltes de les multinacionals no els interessa gens ni mica. Elles volen fitxar l'artista, gravar un disc i quedar-se la representació de l'artista. Ja estan obrint les seves pròpies agències de contractació i volen subsistir representant l'artista. I no se'n surten, perquè no ens entenen. Per estar en una multinacional i que em facin la contractació ells, ja m'ho faig jo soleta, i ho faré millor.

El seu registre de veu és impressionant. La tècnica l'ajuda?

Les tècniques respiratòries m'ajuden molt. Equilibrar la veu és bàsic. La tècnica és necessària, però en petites dosis. Amb massa dosis, pot acabar amb tu, et treu el que és salvatge.

Per cert, què li sembla Lady Gaga?

És un tros d'artista. Ric molt amb ella. Té uns punts increïbles. Lady Gaga és com era Madonna fa molts anys més exagerada. Però Madonna sempre serà Madonna.

Ha cantat disco, cançó italiana, fins i tot òpera. Quin altre gènere li agradaria interpretar?

M'encantaria aprendre flamenc. Però hauria d'anar a Lourdes. A demanar un miracle!

Vostè va sortir de Figueres i ha venut milions de discos. Té la sensació d'haver tancat boques?

No. Però jo a Figueres sempre vaig ser la rareta del poble. Em van fer sentir així. Ara és una ciutat, però si ho analitzes bé, quan érem petits, era un poblet que no tenia ni 30.000 habitants. Hi veneraven els pintors, però si et dedicaves a la música, res. Vaig haver de marxar, i em vaig emportar tota aquesta raresa amb mi.

L'entenc perfectament.

A Figueres només eres ben vist si t'agradava pintar. Però si el teu art no era la pintura calia marxar. No hi havia llocs per formar-se.