MADRID"Sense ell, el PP no hauria existit", va reconèixer dissabte el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Manuel Fraga Iribarne, nascut a Villalba, Lugo, el 1922, ha estat un dels polítics claus de la història recent de l'estat espanyol sense haver arribat mai a la Moncloa, sens dubte la gran espina d'una carrera política de més de 50 anys.
La salut de l'exministre d'Informació i Turisme de Franco, expresident de la Xunta de Galícia, pare de la Constitució i fundador del gran partit de la dreta espanyola havia empitjorat molt els últims dies. Va deixar la política activa al mes de novembre, després de no repetir com a senador en les eleccions del 20-N. Aquests mesos sortia poc de casa, a Madrid, i a principis d'any un fort refredat va derivar en greus problemes respiratoris que li van acabar provocant una parada cardíaca ahir a la nit. Serà enterrat demà a Perbes, a Galícia. Tenia 89 anys.
El vincle amb el passat
Admirat per alguns com la peça clau per fer transitar el franquisme sociològic cap a la democràcia, criticat per molts altres per no haver renegat mai del seu paper actiu en la dictadura, temut i respectat pels seus, el veterà polític gallec no deixava ningú indiferent.
L'any 2009 encara va voler evidenciar que, tot i estar retirat de la primera línia, tenia una gran capacitat de generar debats apassionats. Va acceptar una invitació del ministre d'Afers Estrangers, el socialista Miguel Ángel Moratinos, per viatjar a Guinea Equatorial, excolònia espanyola, per recordar la firma de la independència d'aquell país africà. Va ser ell qui l'octubre del 1968, vestit amb uniforme blanc, n'havia signat la declaració en nom de Franco. Quaranta anys després, un altre dictador, Teodoro Obiang, el va festejar amb tots els honors i ell no es va deixar perdre ni un dels actes en honor seu. Demostrava amb aquest gest que no defugia el seu passat i que mantenia una criteri personal de ferro.
Formava part d'una generació política -de la qual queda el seu antic enemic Santiago Carrillo com a gran exponent- que no acceptava "ni tuteles ni tuties", l'expressió que va fer servir per deixar les mans lliures a José María Aznar perquè dirigís, ell sí, el PP cap a la Moncloa. A principis dels noranta, Fraga assumia que el seu passat l'invalidava per arribar a ser el president de tots els espanyols i que havia de deixar pas. La seva funció històrica havia estat ser pare de la Constitució, aglutinar el mirall trencat de la dreta, construir la "majoria natural" i liderar la travessia del desert fins a homologar-la als paràmetres del centrisme europeu, al conservadorisme civilitzat que havia conegut quan va ser ambaixador a Londres.
Fugida a Galícia
Superada l'etapa a Madrid, el polític va trobar el seu lloc en unes arrels, Galícia, que no havia deixat mai de banda. Va ser-ne el president i des d'allà es va convertir en un defensor aferrissat de l'autonomisme, sovint amb posicions més obertes que el gruix del seu partit, per exemple a l'hora d'entendre el Senat com una cambra de representació territorial. El destí va fer que aquest fos el seu últim lloc per alçar la veu.
De l'etapa a Galícia en quedaran, però, taques a l'expedient, com la gestió del vessament del Prestige. Els últims anys, Manuel Fraga havia mantingut una presència constant en la vida pública: se'l podia veure a tots els esmorzars informatius de Madrid i era sempre dels primers a arribar a la cambra alta.
Mantenia el seu punt de vista sobre les crisis del PP i qüestions d'actualitat. Un exemple: l'any 2008, en unes jornades del PP a Galícia, es va permetre interrompre l'acte per amonestar en públic l'ara vicesecretari general de Comunicació, Esteban González Pons, per haver insinuat que els populars s'havien vist forçats a condemnar el franquisme en una declaració al Parlament gallec. Molest, va dir que ells no es podien veure "forçats a res".
Durant el debat intens en la formació conservadora pel lideratge després de la derrota del 2008, Fraga es va enfrontar sovint amb Esperanza Aguirre. Sempre amb un mateix objectiu: defensar el seu gran hereu polític, l'ara ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, a qui hauria volgut veure de president. Amb Mariano Rajoy, la relació va ser cordial però més distant.
Per a la història, llums i ombres: la conversió a la democràcia espanyola, a una banda; a l'altra, el ressò de les campanades pels cinc obrers morts a Vitòria el 1976, quan era ministre de Governació.
