BARCELONATotes les mirades del 16è congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) es dirigeixen cap a Oriol Pujol, però hi ha un efecte secundari del seu accés a la secretaria general que no hauria de passar desapercebut. L'empenta provocarà un petit efecte dòmino: Artur Mas passa a ser president del partit i l'actual president de la formació; Jordi Pujol, que ocupava el càrrec des de la mort de Ramon Trias Fargas el 1989, en serà president d'honor. És la metàfora perfecta per explicar la regeneració del partit sobre el caliu del pujolisme, un moviment del qual la nova direcció és filla i que mor per facilitar que aquesta nova fornada dirigent pugui prendre definitivament les regnes de CDC. El conclave de Reus suposarà, en efecte, l'eclipsi definitiu de la vella guàrdia que va acompanyar Jordi Pujol durant els últims trenta anys i remarcarà el pas de l'autonomisme al sobiranisme.
Aquests nous temps també es notaran en la manera de dirigir el partit: el congrés consagrarà Oriol Pujol com a nou home fort del partit però el lideratge de CDC serà col·legiat. I no només pel fet que Artur Mas serà un president del partit amb una forta implicació interna. El futur secretari general tindrà "dos números 2" dins la direcció: Francesc Homs serà vice secretari general d'estratègia i Lluís Maria Corominas ho serà de coordinació institucional. De fet, és un esquema de treball que agrada al president de la Generalitat i que ha incorporat a Presidència, donant altes responsabilitats a dos pesos pesants del seu partit, al mateix Homs com a portaveu i a Germà Gordó com a secretari del Govern.
Rull, ben vist per tothom
El pinyol directiu de CDC quedarà completat amb dues figures més. D'una banda, Josep Rull assumirà la secretaria d'organització. Rull és un home ben vist per tothom i ha fet pràcticament tots els papers de l'auca: va ser dels pocs membres de la JNC que també ho era de la FNEC, pertany al sector més democratacristià del partit i va ser roquista de primera hora, fet que no va impedir que estigués a punt d'ingressar al nucli format per Oriol Pujol, David Madí i Francesc Homs, opció que ell mateix va defugir. Finalment, el portaveu parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, Jordi Turull, és membre nat de la nova direcció i esdevindrà un dels homes de màxima confiança d'Oriol Pujol en el dia a dia. Turull completa aquest sanedrí de sis persones que dirigirà el partit durant els pròxims anys.
A banda del president, Homs serà l'únic alt dirigent de CDC amb responsabilitats de govern, fet que no és casual. Oriol Pujol ha procurat comptar amb el mínim possible de dirigents que, alhora, formin part del Govern. Una de les seves prioritats serà vetllar perquè la Generalitat compleixi el programa, una vigilància que difícilment podrien dur a terme els membres d'aquest mateix executiu. "Hi ha qüestions sensibles i polítiques estratègiques que el Govern no pot oblidar i cal vetllar", ha dit sovint el futur secretari general.
Un dels dèficits de la nova cúpula, del qual Oriol Pujol és ben conscient, és la manca de dones al nucli dur dirigent. En canvi, i en part per compensar-ho, el nou secretari general ha obert les portes de la segona corona de responsabilitats a un grup de polítiques emergents formades sobretot a la JNC i al món local: Maite Fandos, Mercè Conesa, Neus Munté, Imma Juan, Ima Mis, Meritxell Borràs, Laura Costa i Cesca Domènech escalen posicions dins l'organigrama.
En paral·lel a la consolidació del sobiranisme com a eix estructural del corpus ideològic del partit, les restes del naufragi del roquisme hauran desaparegut completament a partir d'aquest congrés. Aquest corrent promogut per Miquel Roca aglutinava la via possibilista o reformista de l'Estat, una línia política que no té cap punt d'encaix amb l'aposta estratègica per la transició nacional. De fet, només Josep Rull va arribar a formar part del nou pinyol dirigent, mentre que les altres dues cares visibles del roquisme, Lluís Recoder i Carles Campuzano, ja han caigut del nucli. Un dirigent nacionalista assegura que "el roquisme ha mort per inanició perquè Miquel Roca no el va cultivar després de perdre la batalla interna". En aquesta línia, un altre dirigent afirma complagut que "el millor de tot plegat és que Mas s'ha desfet del roquisme sense fer res, perquè cada vegada era més clar que el roquisme anava en contra del sentit general del partit i del país".
