Nina: "M'estimo molt el meu ofici i m'ha costat molt ser on sóc"

Ve directa dels assajos de l'obra a Girona, però la Nina (Barcelona, 1966) arriba puntual i tan plena d'energia com sempre. Està entusiasmada amb l'obra, amb els companys -Rigola i Ferran Carvajal, que ajuda amb el cos i el moviment- i amb els alumnes. "És una cosa que em rondarà al cap molt de temps", diu.

L'espectacle és el resultat de la feina d'un grup d'actors i actrius en un laboratori teatral. L'experiència sona interessant.

Sí, molt. Compartir un mes i mig amb aquest laboratori, sense tenir la pressió d'haver d'estrenar un espectacle -perquè no estrenem, presentem el treball que hem fet- és un luxe. A mi el període d'assaig m'agrada molt, és el moment de la creació i d'enfrontar-te a les teves pors i a les teves limitacions i també de ser capaç d'anar més enllà.

L'espectacle parla de les experiències dels exiliats al camp de concentració d'Argelers.

Rigola ha demanat als actors que facin un treball de recerca i documentació: han anat a Argelers, han parlat amb gent que hi va ser i amb familiars i els han fet entrevistes… han fet una immersió molt gran. Després han posat en comú tot el material que han dut.

I a partir d'aquí us heu posat a treballar.

Sí, a partir d'aquests elements es proposen exercicis. Els alumnes són els creadors: el Ferran i jo els donem les eines, corporalment, vocalment, i l'Àlex Rigola els dirigeix, però les propostes teatrals les fan ells. I el que veuran els espectadors dissabte i diumenge són exercicis que han proposat ells. I això té molt de mèrit.

Parla'm d'algun d'aquests exercicis.

Sorra. Al camp, vivien a la platja i tot ho feien allà: hi dormien, hi menjaven, hi defecaven. I quan plovia, et pots imaginar com quedava tot. Hi ha un testimoni que demana "sisplau, que no plogui". I hi ha un exercici en què les actrius estan assegudes fent un sopar, cantant una havanera… i menjant sorra.

Caram, que dur.

Visualment és molt bèstia, perquè es vol transmetre la duresa del que van viure als camps els exiliats, en especial les dones: la humiliació, les violacions o haver de parir al camp. I l'espectacle és dur, però tots els testimonis coincideixen en la necessitat d'haver d'explicar el que va passar perquè el món no se n'oblidi i perquè no torni a passar.

Per què canten havaneres?

Tenen aquestes connotacions nostàlgiques que li anaven bé a l'Àlex per les imatges que volia crear. L'havanera et comunica aquest melangia que fa una mica de mal.

I aquí entra la teva feina.

L'Àlex ens ha fet fer un treball molt difícil, que és cantar-ho tot a un volum molt baix, cosa que és molt complexa i demana molta feina vocal. La gent reconeixerà les havaneres, però no les sentirà cantades d'una forma convencional.

I tota aquesta feinada d'un mes i mig s'acaba en dos dies!

Això fa que ens ho estimem més. Quan les coses estan a punt d'acabar-se, ens agafen totes les presses del món i en aquell moment som capaços de valorar el que tenim.

Què més tens en perspectiva, després d'aquesta feina?

Faré concerts amb l'Orquestra de Cadaqués, fent un repàs als musicals més emblemàtics, des dels anys 30 fins als nostres dies. Es diu De Broadway al Paral·lel .

Ja t'has oblidat d' Operación Triunfo ?

Ara que ho dius, m'adono que ha estat aquest any, al febrer… i sembla que faci dos anys! M'agradaria tornar a la tele com a actriu, però tornar a OT, i després del que ha passat aquest any, no m'ho imagino. La veritat del que va passar no es pot dir, no és pública. I no seré jo qui la digui, per respecte.

Quan et veia a OT tenia la sensació que t'ho prenies tot molt seriosament, que tenies molt clar que eres allà per fer de directora.

És que crec que no serveixo per fer segons quins papers. Jo funcionava quan em demanaven el que realment sé fer, que és pencar. Però si de mi s'espera que faci el paperina, no funciona, perquè no m'ho sé prendre en conya. És que és el meu ofici, saps? I me l'estimo i m'ha costat molt ser on sóc i em costa molt cada dia. I no m'ho puc prendre a la lleugera. Els actors i els cantants tenim una certa obligació de fer-nos respectar.

Quan vas saber que volies ser cantant?

Era molt petita. Crec que devia tenir tres anys. Quan em preguntaven què volia ser de gran, deia: "No, jo SÓC cantant". Però també pensava que era impossible. I l'any 90, amb el primer musical que vaig fer, vaig adonar-me que era actriu.

Tens alguna cosa pendent?

Uf, moltes! Ara comences a mirar-te la vida com de baixada i tens la sensació que el que encara no hagis fet ho has de començar a fer ja. M'agradaria enregistrar més discos. Ara que no hi ha cap pressió i que no es graven discos per vendre'ls sinó pel gust de plasmar coses. Em ve molt de gust fer això.