Els americans. Sempre ells. Ens condicionen la mirada, també la política. Dimecres, el dimissionari Camps tenia molt no del dimissionari Richard Nixon de l'any 1974, sinó del Nixon que va batre's en duel amb JFK l'any 1960. Diu la llegenda que Nixon va convèncer els ciutadans nord-americans que van seguir el debat a través de la ràdio. En canvi, els que el van seguir per la televisió van decantar-se per Kennedy. Amb Camps, dimecres passat, va passar una cosa semblant. A través de la ràdio, el seu discurs era més contundent, tenia més força. Frases curtes, claredat, èmfasi. En canvi, la seva imatge televisiva projectava més el que era. Un home ensorrat, obligat a dimitir, fent esforços per dissimular-ho. Ulls vidriosos, somriure nerviós, crispació en un gest que intentava ser contingut i no ho aconseguia. I Camps, com Nixon, va caure.
