Concentrat. Així ens rep, així ens atén, així ens diu adéu. No és que no aconsegueixi relaxar-se, és que no ho pretén, ni ho intenta, no es deixa. I ara no parlo de l'hora llarga d'entrevista, m'imagino així els noranta-set dies de govern. "Mentalment no n'he descansat cap ni un, físicament només l'1 i 2 de gener. Però el cap em bull per tot arreu". No en presumeix ni se'n lamenta. És el seu destí, estar concentrat, tens per dins, mostrant calma i fermesa per fora. "Procuro dormir sis hores, si puc d'una a set, i el diumenge en lloc de dormir-ne més, vaig al gimnàs". Dorm bé? "Raonablement bé, però no fantàsticament bé". És la resposta perfecta de qui no vol mostrar cap feblesa: qui confiaria en un president a qui el poder li fes perdre del tot el son? I qui confiaria en un president a qui el poder no n'hi fes perdre una mica? El noto hiperprudent, obsessionat pel control de qualsevol emoció, de qualsevol gest. T'imagines un petit Mas a dins del cervell, vigilant l'altre. Quan li reclamo més Mas, que lideri més la crisi amb el seu discurs, per alliberar-nos de tanta retallada administrada amb comptagotes, salta a l'acte: "No em penso cremar sortint cada dia, he de sortir quan toca per tenir credibilitat". I a l'entrevista cada frase surt frenada, a poc a poc, notes que ha passat un últim control de seguretat abans de sortir de la boca, no es perdonaria una relliscada, si la sentència és dura és que ho ha volgut així, si endevines un títol és que te l'ha volgut donar, tot està calculat. ¿Està sent pitjor del que s'esperava?, li deixo anar. I amb el cap ve a dir que sí però el que surt de la boca ja està matisat i positivat: "Fa deu anys que estic sotmès a una pressió gran, i això t'entrena per a les vegades en què tens la sensació que tot et cau a sobre". L'home escaldat, decebut per les victòries sense premi, pel pacte frustrat amb Zapatero, aprèn a positivar els disgustos previs com a preparació psicològica pel que li ve a sobre. I ja veus tu, l'home que el va trair a Madrid ja compta els dies que li falten per anar-se'n mentre ell compta els que li vindran. I no es deixa distreure. Penso que al final de tot, no abans per no espatllar el clima, li preguntaré com porta l'ombra de Pujol, que sempre ocupa portades, sempre hi és. Però sense haver-li de preguntar tan directament ja respon, en un moment de l'entrevista: "No em comparin amb Pujol". I més tard diu que ell no necessita protagonisme, que sap compartir, que intenta moure sempre les peces adequades i col·locar-se on millor estigui. I que el seu secret és dir el mateix aquí i a Madrid. I ser ferm però educat, no provocar ni parlar amb l'estómac. En cada definició d'ell mateix podries deduir que t'està dient no sóc com aquest, ni com l'altre, ni com el de més enllà. I la cara de gat escaldat però que se n'ha sortit i per tant ara costarà cremar-lo et diu que tampoc no és com era ell mateix fa deu anys: es concentra per no repetir els errors dels altres ni els propis, i busca l'encert de la presidència en l'atenció absoluta. "Mai desconnecto del tot: hi estic entrenat". M'ho crec.
