El Vicente Calderón és un escenari on, tradicionalment, el Barça s'ha vist obligat a córrer amunt i avall, arrossegat pel vertiginós joc local. Ahir els de Guardiola van sortir amb la intenció clara d'imposar un altre ritme de partit, més pausat, de més control, i van saber trobar la fórmula perquè l'estratègia no impliqués menys arribada o menys verticalitat. A través del joc interior de Cesc, les diagonals d'Alexis, la profunditat en banda d'Alves i el poder d'atracció d'Iniesta i Messi per dins, els blaugranes van poder dominar el partit amb possessió, ordre i paciència. En definitiva, van poder desplegar el seu joc habitual també al Calderón malgrat les puntades de peu d'un Atlètic de Madrid enganxifós, agressiu i contracolpejador.
Malgrat tot, el Barça no va poder estalviar-se una fase del partit d'estrès, de certa sensació de no manar sobre el joc i d'estar en mans del futbol dur i directe de l'equip local, que va exigir moltíssim a Valdés. Quan el Barça, al final amb dos extrems purs, va poder tornar a imposar el seu estil i arraconar l'Atlètic al seu camp, el resultat era prou motivador per al bàndol matalasser per ajudar-lo a resistir amb coratge i fe.
La proposta local tenia un punt de poruga i de realista. Simeone ha construït la resurrecció del seu Atlètic en tres conceptes clars: defensa espessa, faltes al mig del camp per interrompre el joc rival i assortiment total de pilotes a Falcao, un rematador infal·lible. El colombià va viure sol tot el partit, aïllat dels seus companys durant els llargs atacs blaugranes i barallat amb la parella de centrals formada per Puyol i Mascherano a l'espera d'alguna bona ocasió al contraatac. La va trobar, però, en un córner i no va fallar, com era imaginable.
Va ser al principi de la segona meitat i amb l'1-1 quan l'equip madrileny va amenaçar la tàctica blaugrana de joc ordenat i circulació àgil de la pilota. L'Atlètic va avançar les línies després del descans i això va dificultar que el Barça pogués donar continuïtat al còmode passeig que havia protagonitzat en els primers 45 minuts. I és que al primer temps els de Guardiola van tenir altíssims percentatges de possessió per adormir el joc, anar tocant amb criteri acumulant homes per davant de la pilota fins a envair camp rival i apropar-se a la porteria de Courtois amb opcions bones de gol.
Dos extrems per desembussar
L'agressivitat local va ser una interrupció, però mai un fre. Davant la intensitat defensiva de l'Atlètic, el Barça va intentar accelerar la circulació de pilota per moure la defensa rival en busca d'un forat. Iniesta i Messi, amb àgils conduccions, van jugar a distreure per dins, habilitats pel generós esforç de Cesc, que es movia de línia de fons a línia de fons per trepitjar les dues àrees. Alexis, a estones des de la dreta i a estones pel centre, va aparèixer amb diagonals intel·ligents per rebre o generar espais. De la mobilitat de tots ells van sorgir clares oportunitats per marxar al descans amb més renda que el 0-1 o desfer l'empat molt abans del que es va acabar desfent.
Guardiola va acabar trobant la solució amb l'entrada de Cuenca i Pedro per Alves i Cesc. Els dos extrems van enganxar-se a la banda i van despullar Filipe Luis i Juanfran per farcir de centrades Alexis i Messi. D'una falta sobre el canari l'argentí va inventar-se l'1-2.
