PERIODISTAEl món àrab no és un bloc monolític. Cada país té els seus trets diferencials forjats al llarg de la seva curta història com a estat independent. Bourguiba a Tunísia o Nasser a Egipte van constituir repúbliques presidencialistes laiques i socialment modernitzadores que amb els anys s'han anat pervertint. Al Marroc, l'altre gran aliat occidental del nord d'Àfrica -i candidat a viure l'efecte contagi-, la presència del rei, totpoderós i infal·lible, cap d'estat i cap espiritual, símbol de la unitat de la nació, distorsiona qualsevol anàlisi de futur a partir del que està passant avui.
Egipte i Tunísia, diferents
Tot i les aparences, els grans centres turístics i la llibertat de les dones
Tunísia -amb Síria o Líbia- respon al que la classificació del Carnegie Endowment for International Peace dels EUA defineix com autocràcia plena: una dictadura encoberta, de tolerància gairebé zero, on les eleccions són una pantomima, fonamentada en la repressió de les alternatives polítiques i socials. Egipte, en canvi, respon a la definició d'autocràcia liberal -com el Marroc, Jordània o el Iemen-: règims que barregen l'autoritarisme amb el pluralisme limitat; on els seus líders fan reformes parcials i permeten el protagonisme d'altres actors, amb la tàctica de dividir per vèncer; on hi ha un cert teixit de societat civil i on la premsa té marge per al debat. Es tracta, en realitat, d'una diferència de grau, centrada en l'amplitud de la liberalització política.
En aquesta classificació, cal fixar-se en els partits laics d'oposició com a alternativa factible al règim vigent i als islamistes. A Tunísia, l'oposició, a la pràctica, no existia. Es feien eleccions i hi havia un Parlament, però, com remarca Freedom House, "els partits d'oposició independents de la influència de l'Estat eren dèbils". En aquests règims, una revolució porta al desconcert i a un enorme buit de poder: el país és el règim; Tunísia era Ben Ali i el seu cercle.
Mubàrak ha deixat corda
Quan la situació s'ha tensat, el president egipci ha afluixat
Reformes constitucionals el 2005 i el 2007 van obrir una mica l'espectre polític. Tot i el control ferri, un moviment intel·lectual com Kifaya -que en el seu manifest fundacional va denunciar "despotisme repressiu" del règim- ha estat actiu des del 2004, encara que no hagi complert les expectatives; hi ha un partit laic d'oposició consolidat, Al Wafd; Alaa Aswany va poder publicar L'edifici Iaqubian , un retrat demolidor de l'Egipte actual; i la figura de Mohammed Al Baradei podria contrarestar el pes dels Germans Musulmans. Que Mubàrak i la seva família tenen el monopoli de la vida política i que obren i tanquen l'aixeta del pluralisme quan els convé? Sí. Que l'oposició està poc articulada? Sí. Però hi ha opcions sobre la taula.
I el Marroc?
La Constitució prohibeix un sistema de partit únic
El resultat és un panorama atomitzat en què el monarca regula els canvis amb astúcia i en què també ha anat obrint la mà per neutralitzar veus dissidents. Dos exemples: Hassan II, el 98, va permetre l'accés al poder de l'històric partit opositor Istiqlal i va nomenar primer ministre Abdul Rahman Yusufi. Des del 2002, aquest càrrec l'ocupa el líder d'Istiqlal, Abbas El Fassi, però quan va començar a caure en desgràcia, un aliat de Mohammed VI va crear un partit nou, el de la Modernitat i l'Autenticitat, que va guanyar les municipals del 2009. Que el rei hagi permès la concurrència electoral dels islamistes moderats de Justícia i Desenvolupament, o la creació el 2005 de la Comissió per a l'Equitat i la Reconciliació reforça aquesta política d'imposar des de dalt reformes d'obertura aparent que no fan més que reforçar l'statu quo. Pocs s'atreviran avui a vaticinar la fi d'aquest sistema.