03/11/2011

No tenia més arma que la memòria

2 min
Jordi Font, Pia Bosch i Raimon Obiols ahir al vespre.

Ara més que mai toca comprometre's i, doncs, fer política. És el missatge que va quedar clar ahir a l'acte en record de Maria Aurèlia Capmany organitzat per Nou Cicle, la plataforma de Raimon Obiols i companyia. Vint anys després de la mort de l'escriptora, i en un moment polític de desconcert i pessimisme i vés-a-saber-cap-on-anem, la figura d'una intel·lectual compromesa de cap a peus en qualsevol context (des de l'oposició antifranquista fins al poder municipal) va servir per fer una crida al compromís col·lectiu enfront de la temptació dels braços caiguts. "El pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos -va dir Obiols-. La Maria Aurèlia sabia que, ni que no ho vulguis, estàs fent política. Tant per tant, és millor fer-ne d'una manera conscient". Fer política avui, segons Obiols, vol dir "lluitar contra l'impossibilisme de dretes i esquerres", apostant pel progrés i la solidaritat per desterrar la barbàrie.

Capmany va afirmar: "Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides". Quan una amiga li va insinuar que si es ficava en política faria malbé la seva imatge, va replicar: "En tinc cent mil, d'imatges. I em quedaran tantes coses per fer, tants llibres per llegir...". Com va remarcar Jordi Font, "la Maria Aurèlia va exercir el compromís col·lectiu sense que se'n veiés enterbolida la seva consciència crítica". Curiosament, "a l'edat en què les dones ens convertim en invisibles, ella va ser més visible que mai, embrancant-se en una carrera política", va recordar Pia Bosch, invocant la lluita contra l'oblit d'una dona que va fer tant per les dones . "No tinc altra arma que la memòria", sostenia Capmany.

Escoltant aquestes paraules, no puc evitar de pensar en l'any sencer que vaig dedicar, a finals dels noranta, a recórrer hemeroteques per recopilar l'extensa obra periodística de Maria Aurèlia Capmany, dispersa en una infinitat de diaris i revistes. Els dos mil textos que vaig aplegar, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, s'havien de publicar en un o dos volums de l'obra completa de l'escriptora. Però no només no es van publicar mai, sinó que les caixes que contenien els articles fotocopiats es van perdre en no sé quin trasllat. Diria que lluitar contra l'oblit no és ben bé això.

stats