"No volia dir als meus néts que em vaig quedar a casa"
Un mocador a favor del dret a decidir lligat a la làmpara del despatx li recorda el seu origen activista. "El moviment cívic és molt necessari per al nervi d'un país. Un cop arribat a la política, cal mantenir el neguit i no caure en l'acomodament", afirma el diputat de Solidaritat Catalana, Antoni Strubell, arrufant el front i amb un posat seriós però afable. Reconeix que poques persones diuen correctament el seu cognom a la primera i que l'aventura parlamentària li arriba "sent una mica gran [58 anys]". Però no el preocupa. "No voldria haver de dir als meus néts que després de tot el que va caure el 2010 jo em vaig quedar a casa", assegura el filòleg, que té molt presents els 30 anys d'exili del seu avi.
Strubell s'ha convertit en el diputat a Barcelona d'Errenteria, municipi de Guipúscoa. "Ara, quan hi vaig, la gent em pregunta per Joan Laporta i per la independència de Catalunya", explica. Al País Basc, on vivia des del 1981, donava classes a la universitat de Deusto. Ara viu a Sant Feliu de Guíxols. Confessa que hi ha "dos grans culpables" en aquest canvi: "El meu fill gran, en Xavier, em va empènyer a fer el salt a la política. I Solidaritat, una opció que veia que podia fer forat".
Strubell mai s'ha allunyat de la defensa del catalanisme. Des de l'any 2002 forma part de la Comissió per la Dignitat, una iniciativa per recuperar els documents catalans espoliats per Franco dipositats a l'arxiu de Salamanca. "Sempre dic que he estat un gran accionista de l'autopista aragonesa-navarresa, ja que venia a les reunions que es feien a Catalunya", narra el diputat.
Davant la "contraofensiva de l'Estat contra el poder polític català", que segons Strubell s'ha agreujat "brutalment" des del 2007, va veure oportú fer un "pas endavant" per convertir-se en "una pedreta més del moviment per aconseguir la independència". Considera que, amb l'atur que hi ha, els parlamentaris no es poden queixar de res i que ocupar un escó comporta un "compromís" davant els ciutadans en el qual ni tan sols s'hi val avorrir-se amb la dinàmica parlamentària. "Tenim un bon sou, però ens l'hem de guanyar", explica. I afegeix, amb orgull, que els despatxos de Solidaritat són, gairebé cada dia, els últims que tanquen els llums.
No matina excessivament. Es lleva sobre dos quarts de vuit perquè el Parlament no és "una casa gaire matinera". I el pa amb tomàquet és imprescindible en el seu esmorzar. Malgrat viure a Sant Feliu, procura anar en tren des de Caldes de Malavella fins a Barcelona i, si agafa el cotxe, assegura que paga els peatges de la seva butxaca. "És tan escandalosa la situació de les autopistes de casa nostra que no voldria que els contribuents hagin de pagar a un parlamentari el que qualsevol altre treballador s'ha de pagar", diu.
A banda del mocador, aviat penjarà al despatx un pòster del 70è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys dissenyat pel pintor valencià Antoni Miró. També hi té una foto de la seva companya, la Montserrat, amb una estelada. Encara és a Errenteria, però la setmana que ve ja es traslladarà a Sant Feliu amb les dues gossetes. "Cada vegada que veig l'Anabelle, la gossa pigall del diputat de CiU Josep Maria Llop, m'adono de com les enyoro", confessa amb mig somriure sota el bigoti.
