"Només pel fet de ser al món ja hauríem de ser feliços"

Albert Llovera (Andorra la Vella, 11-09-1966) és un clar exemple de superació. Amb 18 anys i al principi d'una llarga carrera com a esquiador professional, Llovera va patir un accident mentre participava en un campionat europeu -va xocar en ple descens amb un dels jutges que el cronometrava- i es va trencar tres vèrtebres dorsals. Llovera, optimista de mena, ha après a viure en cadira de rodes. S'ha convertit en l'únic pilot de ral·lis paraplègic i ha pujat al podi en més d'una ocasió.

Amb només 18 anys, esquiant, pateixes un greu accident. Què recordes d'aquell dia?

No recordo moltes coses, perquè anava perdent la consciència. L'accident el vaig tenir a Sarajevo i vaig aparèixer a Ljubljana després de passar per diversos hospitals; ningú es volia fer càrrec de mi. A l'hospital de Ljubljana vaig compartir UCI amb una noia i un noi morts i amb molta gent que es queixava. Jo tenia set i demanava aigua, però ningú em feia cas i pensava que estava mort també. Però aquests records no m'angoixen, només són records.

Allò et va canviar la vida de cop. De ser esquiador professional a acabar en una cadira de rodes.

Passes de viure amb cames a veure que ni les cames ni la regió abdominal et funcionen, ja que jo la lesió la tinc a l'altura del pit. A mi no em van dir res, només vaig començar a treure conclusions quan, volant cap a Barcelona, li vaig preguntar al metge si podria córrer en quinze dies. Ell em va dir que no i jo li vaig preguntar per l'any següent. Quan li vaig veure la cara vaig saber que allò no feia bona pinta.

Sempre has afrontat la teva vida amb optimisme. No has tingut moments en què hagis tocat fons?

Al principi sempre n'hi ha, de moments fotuts, però no tinc temps de pensar-hi! Jo sempre he mirat més enllà.

Ets pilot i ortopeda, i abans havies estat esquiador, tenista i jugador de bàsquet! Cadascú pot arribar a ser moltíssimes coses, però a mi encara me'n queden moltes per provar. Per exemple, tenia moltes ganes de fer pònting, i a Nova Zelanda ho vaig fer. Tampoc cal anar a buscar el risc, només cal que el que fas t'ompli. És com quan estàs amb la persona que t'agrada, que hi ha aquella passió al principi... doncs aquesta passió la pots anar a buscar on sigui.

Et consideres un superhome per fer el que fas ?

No, res d'això, no em considero cap superman . He aprofitat el que sabia del món de l'esport i, a més, tinc una família molt unida i uns grans amics, els meus socis. On jo no arribo, els altres m'hi ajuden a arribar. Sóc feliç fent el que faig i m'agrada explicar-li a la gent el que a mi no em van explicar: com fer que la vida quotidiana sigui fàcil. De fet, tampoc m'hauria imaginat arribar fins on he arribat, ja que he puntuat en quatre curses del Mundial. Però no estic boig, perquè, si no, no seria on sóc.

Els pilots sí que teniu un puntet de bogeria per fer el que feu, no?

Sí, és cert, però també som conscients del que fem. Una sortida de carretera en un ral·li, amb la velocitat a què anem, pot fer que caiguem per un barranc o xoquem contra un arbre. Però sí que és cert que aquell punt d'inconsciència hi és.

El teu dia a dia es l'autosuperació?

Potser sí, però no ho faig expressament [Riu]. Vaig fent i, com que les coses em surten, continuo endavant. Sembla que amb el meu optimisme vaig al revés del món, però només pel fet de ser al món ja hauríem de ser feliços.

Al teu llibre, No limits , dius que la teva vida no hauria estat tan apassionant sense l'accident.

Sí, potser hauria estat entretinguda, però no sé per on hauria anat. Estic així, però estic content. M'agrada dir que sóc un discapacitat de luxe, tinc els dits de les mans, els braços, els ulls, el nas, el tacte i el cap... Això és molt! Hem d'estar contentes de ser aquí, la mort és l'única cosa que no té remei.

Ets un privilegiat?

Sí, em considero un privilegiat per poder fer tot el que faig. Però en el món dels ral·lis no, m'ha costat molt arribar on sóc. Crec que en aquest aspecte sóc un pioner, perquè vaig obrir una porta que estava tancada amb molt mal gust, ja que al llibre de la FIA, en aquella època, deia que els discapacitats no podíem córrer perquè molestàvem.

T'imagines la teva vida caminant? I d'aquí deu anys, com et veus?

Sí, i tant! Seria entrenador i estaria lluny, a Austràlia potser! Jo sóc molt de casa, molt d'Andorra, però sóc un cul inquiet. I d'aquí deu anys... això ja és més complicat, perquè el meu cos es desgasta més. Quan jo vaig tenir l'accident, la gent paraplègica vivia uns vint anys i jo ja en fa més que estic amb la cadira.

Als ral·lis, els rivals se sorprenen quan surts del cotxe i et veuen en cadira. Què és el més gros que t'has sentit dir?

Un pilot em va dir que era un paralític! Després em va veure sortir del cotxe i em va assegurar que mai més diria aquesta expressió. Vam riure molt. Els rivals es queden tocats quan em veuen, però he participat en un Dakar i sóc competitiu.