Noves torres s'aixequen a la Zona Zero. Manhattan es recupera però Wall Street continua tocat pels abusos de l'economia
Enfonsats pels abusos de l'economia financera
En els últims deu anys l'economia mundial ha accelerat un procés que ja estava en marxa i que s'ha donat a conèixer com la conquesta de l'economia financera per sobre de l'economia productiva. Els atemptats de l'11-S arriben quan l'economia nord-americana mirava de superar la bombolla de les empreses tecnològiques, les punt.com . Però les economies del Sud-est Asiàtic encara patien la crisi financera del 1997-1998. La resposta, davant d'una desacceleració mundial, va ser l'abaratiment del preu del diner, amb un clar responsable, el president de la Reserva Federal dels EUA Allan Greenspan, que va presidir la institució fins al 2006. Però no era l'únic.
Tant el govern de Clinton com el de Bush havien impulsat el que seria una enorme bombolla especulativa, la immobiliària. Van demanar que dues agències semipúbliques, Fannie Mae i Freddie Mac, facilitessin el crèdit perquè els nord-americans amb menys recursos poguessin ser propietaris de les seves vivendes.
El paper de la Xina
I la festa es va interrompre l'estiu del 2007, i després amb la caiguda de Lehman Brothers ara farà tres anys. La dècada ha acabat amb una situació d'estancament, quasi de recessió, de les economies occidentals, ferides pels excessos financers. I les economies emergents han guanyat posicions. La Xina és ara la segona potència mundial, ha superat el Japó i s'ha convertit en el principal creditor dels EUA.
El simbolisme s'ha reforçat amb més gratacels que mai i cada cop més alts
Mohammed Atta, l'arquitecte terrorista de l'11-S, tenia clar el simbolisme dels gratacels i la importància que aquelles dues torres dissenyades per un arquitecte amb vertigen (Minoru Yamasaki, autor també de la Torre Picasso de Madrid) tenien per a l' skyline de Nova York. Passats els primers moments de pànic i de dubtes, però, amb els gratacels ha passat el mateix que amb l'última crisi: en lloc de debilitar el model, el col·lapse l'ha acabat enfortint.
Aquesta dècada s'han doblat el nombre de gratacels que hi ha al món. És a dir, se n'han fet més en aquests deu anys que en tot el segle anterior. Ara mateix n'hi ha uns 600, dels quals 50 superen els 300 metres, i les altures no han parat de créixer. Amb els seus 410 metres, les Torres Bessones van ser les més altes del món quan es van inaugurar el 1973. Avui ja hem arribat als 828 metres de la torre Califa de Dubai, però ja s'ha anunciat la construcció d'un gratacel de prop de mil metres a l'Aràbia Saudita.
Prestigi i poder
Aquesta cursa per veure qui la té més grossa té poc a veure amb la racionalitat arquitectònica. És veritat que les torres són el nou paradigma urbanístic perquè ocupen menys sòl i concentren els serveis i la gent, cosa que facilita la gestió de les infraestructures urbanes. Però a partir dels 300 metres, diuen els experts, ja deixen de ser rentables. Si es puja més és per una qüestió de prestigi. Els gratacels són més que mai el símbol del progrés i del diner. No és estrany que la majoria d'aquestes noves torres s'hagin aixecat a la Xina i altres països asiàtics o, últimament, als Emirats Àrabs. Els Estats Units, que en van inventar la tipologia, s'han refet del cop i volen seguir a la cursa. Nous materials, el disseny per ordinador i la millora de les tècniques constructives han facilitat el procés, i els bombers han imposat una normativa més estricta de seguretat. Poques, però, tan estrictes com la de la Torre Llibertat, rebatejada ara com a One World Trade Center. Aquest compendi de simbolismes tindrà 541 metres i es convertirà amb la més alta d'Amèrica, però gairebé 20 dels seus primers pisos són cecs, un búnquer de formigó anticotxes bomba.
